«La dona que s'estima s'accepta, coneix les seves limitacions i hi conviu»

—Aquest calendari és la culminació d’un projecte que va néixer el 8 de març d’aquest any. Quin és l’origen de tot?

—Tenia moltes ganes de fer un projecte que estigués dedicat únicament a la dona, i per fer-ho vaig buscar una frase que impactés: ‘Estimo la dona que sóc: #mestimo’. La base del projecte és el missatge social, posar de manifest que hi ha dones que s’estimen poquet, o gens. I per fer-ho, vaig decidir pintar cada dia un quadre de petit format inspirat en els diferents tipus de dones, i anar penjat la imatge a Instagram fins Sant Jordi.

—I el projecte es va anar fent gran amb la complicitat de moltes dones.

—Sí, de seguida va començar a haver-hi molta interacció. I quan anava per la meitat del projecte, la filòloga i escriptora (i gran amiga) Lena Paüls em va dir que estava escrivint uns mots per a cadascun dels #mestimo. Quan vam acabar, vam pensar en fer un llibre virtual, i per això li vam demanar un pròleg a la Carme Andrade, també bona amiga. Com que volíem que arribés a molta gent, el vam penjar perquè qui ho volgués se’l pogués descarregar de manera gratuïta. Finalment, vam fer una presentació a Montbrió, en el marc de la fira Montbriart, i va ser un èxit.

—Tot ha anat quadrant, doncs.

—Aquest és un projecte que, per a mi, ha sigut un regal, perquè vaig disfrutar moltíssim fent-lo, perquè la gent va interactuar molt i va tenir una gran acollida, i perquè s’hi han anat acoblant tot de dones fantàstiques que hi han anat sumant alegria.

—I el pas final va ser fer un calendari.

—Sí, vaig haver d’escollir dotze pintures de les trenta-sis, però la majoria les vaig tenir clar de seguida.

—En molt poc temps han exhaurit la primera edició. La segona ja està en camí?

—La veritat és que esperava portar-lo a les paradetes de Nadal i a les botigues, però els he anat venent. No volia que hi hagués gent que es quedés amb el gust de boca que he fet curt.

—Vostè treballa amb materials. Com ha viscut l’experiència de plantejar un projecte amb un suport digital, com va ser el llibre, i després amb una impressió en paper, com el calendari?

—Tinc companys que pinten deu quadres a l’any, després en fan impressions i les venen. Jo només venc originals, però en aquest cas era impossible. Jo faig servir molts materials, no concebo per exemple un quadre sense un collage, m’agrada que el puguis tocar i notis les textures. Així que, ja que ho havia de fer, vaig anar a la millor impremta de Reus, cal Rabassa, on són tant o més exigents que jo.

—Al calendari hi trobem un bon nombre dels trets d’identitat de Fina Veciana, com els cors o les flors.

—Sí, és cert, però també hi ha coses que no havia fet mai, com ara blocs d’edificis, o el pastís de la dona golosa.

—De quina manera veu la dona que s’estima?

—La dona que s’estima és una persona que s’accepta, que coneix les seves limitacions i hi conviu. Intenta superar-les, però si no ho aconsegueix, ho accepta. Penso que el secret d’estimar-se és acceptar com ha sigut la teva vida, com està anant i com serà. Hi ha dones que busquen parella per sentir-se estimades, però jo crec que primer t’has d’estimar i després compartir-ho amb algú que també s’estimi. Llavors hi ha la fusió perfecta.

—Això és aplicable només des del vessant femení?

—Està enfocat a la dona perquè penso que potser els homes s’estimen més, o potser és que no s’ho plantegen tant. Una noia em va escriure dient que ‘Estimo la dona que sóc:#mestimo’ és una mena de mantra que hauríem de repetir-nos cada dia, i estic d’acord.