«El 'necroturisme' és una manera de conèixer la història de les poblacions»

—En aquest llibre fan una mirada al món de la mort. De quina manera van encarar aquest treball?

—Amb una doble intenció. La primera, donar a entendre que això de parlar de la mort, que avui dia sembla que sigui un tema políticament incorrecte, és una qüestió tan normal com qualsevol altra. I la segona és exposar una sèrie de qüestions, amb un to divulgatiu i amè, al voltant de la cultura de la mort. Expliquem també un seguit de costums i tradicions que malauradament s’han anat perdent o desdibuixant en el temps, i pensem que val la pena deixar constància del seu origen i evolució.

—El que posa de manifest el llibre és que en només 50 anys hem canviat molt els ritus funeraris. Per què?

—Entenem que hi ha hagut un canvi de paradigma importantíssim. Per qüestions logístiques, de mercat i sanitàries, tot el que envoltava el fet funerari ha canviat molt. Per exemple, els que som una mica grandets recordem les vetlles dels difunts a casa. Abans naixíem i moríem a casa, ara naixem i morim a l’hospital. Aquest fet és importantíssim, per l’acompanyament continu del finat que hi havia abans. Se’l tenia a casa rebent les visites i el condol de familiars, amics veïns i conciutadans, que l’acompanyaven fins al cementiri. Ara les vetlles es fan al tanatori, en un horari concret, i amb una mica de sort et deixen veure el difunt i tot. També ha canviat molt la manera d’avisar els familiars, segurament ho farem per correu electrònic, de manera molt diferent a com es feia quan les ciutats eren molt més petites i als pobles mitjans i petits hi havia el costum de repartir aquelles esqueles o fulls volants que anaven de mà en mà o es deixaven al casino o a la farmàcia.

—Els catalans som singulars en algun aspecte, a l’hora de viure el fet funerari?

—No especialment, tot i que hi ha un parell de detalls que sí que considero força interessants. Un és que som molt sobris en les làpides i epitafis. Al llibre hi dediquem un capítol, però és difícil trobar-ne que siguin molt destacables, en general hi posem un «Aquí descansa», «La família et recorda» o el nom i les dates. L’altre aspecte singular és que els cementiris catalans majoritàriament són monumentals, per petits o grans que siguin, s’hi troben meravelles artístiques. I ho diem perquè aquest és un tema que ens apassiona.

—Es refereix al ‘necroturisme’?

—Sí. Últimament s’ha posat en voga fer visites guiades a cementiris, com una nova forma de turisme cultural. Penso que en les visites als cementiris hi ha una qüestió molt profitosa, i és que com que les solen fer guies que s’han après molt bé la lliçó o historiadors locals, no només et fan veure la bellesa de les construccions, sinó que també t’expliquen la història d’aquella població, que es reflecteix al seu cementiri. Nosaltres som molt partidaris de què es facin aquestes rutes, i fins i tot la UE ha creat la Ruta europea de cementiris, de la qual en formen part molts cementiris de Catalunya.

—El cementiri de Reus té alguna història curiosa?

—És molt interessant per una cosa que és sabuda, però val la pena recordar, i és que va ser el primer cementiri civil de tot l’estat. Fins llavors molts cementiris encara estaven controlats pel clero i no permetien que s’hi enterrés ningú que no fos «catòlic, apostòlic i romà». A Reus és el primer on s’hi enterra tothom. Un altre tema interessant del cementiri de Reus és que a la portalada de l’entrada hi ha una figura del déu Cronos. Doncs bé, durant l’època franquista les autoritats eclesiàstiques van decidir que era molt pagana i hi van posar una creu. Després, amb la democràcia, es va tornar a posar Cronos. Aquesta figura, a Reus, és coneguda popularment com El Peret de la dalla. Reus és un dels cementiris que estan en aquesta ruta europea que comentava, i forma part d’una associació de cementiris monumentals d’Europa que és molt selecta, no hi entra tothom que vol.