«Vaig trobar uns professionals molt predisposats a lluitar per mi»

Maria del Mar Sánchez és una tarragonina que actualment es troba ingressada a l’Hospital de Sant Joan de Reus a causa d’un càncer. Ha treballat molts anys com a il·lustradora i ha viscut durant molt de temps a l’estranger per feina. Va ser quan va tornar de Londres, poc abans de Nadal, que la Mar va començar a notar unes molèsties, que van acabar traduint-se en un tipus rar de càncer que afecta només una de cada cinc milions de persones. Mar va voler compartir la seva convivència amb la malaltia per donar a conèixer com es viu la lluita contra el càncer en primera persona.

—Com és la seva experiència amb el càncer?

—Quan les persones hem de tractar un tema, sempre és millor saber de què parles, i en el meu cas, el que conec jo és la meva experiència. El que va ser complicat és que jo vaig tornar a Catalunya per venir a cuidar els meus pares, però es van acabar girant les cartes i he acabat sent jo a qui han de cuidar.

—Com es conviu amb la malaltia?

—M’agradaria poder frivolitzar sobre la malaltia i dir que és una cosa que es cura amb un Frenadol, però no és així, el càncer és una realitat. Però em cal dir que en casos com el meu, una gran part de l’efectivitat del tractament, ve donada per la disposició empàtica i anímica de la gent que realment està pel malalt. En el meu cas vaig tenir la sort de trobar gent meravellosa. A Tarragona jo ja estava perduda, perquè el càncer estava molt avançat, però em van derivar a Bellvitge, on em vaig trobar amb un grup de professionals amb una predisposició brutal i amb una empatia total. Van lluitar per mi. L’operació era molt complicada, ara visc amb menys òrgans dels habituals, però gràcies als professionals, visc amb molta més fe i amb molta més vida. Jo crec que el veritable professional, en qualsevol àmbit, es demostra quan és conscient del risc i igualment decideix tirar endavant. Sóc plenament conscient que si en aquell moment jo no hagués arribat a Bellvitge, jo ara ja no estaria parlant amb tu. El màxim objectiu com a ésser humà és viure, esgotant totes les possibilitats.

—Canvia la percepció quan es passa per una situació així?

—Hi ha gent que es preocupa de trivialitats massa mundanes i sobre problemes banals. Quan et trobes en aquesta situació, i passes de sentir-te intocable i pensar que a tu no et passarà, i t’adones que sí, que et pot passar, i ets conscient que potser demà ja no hi seràs, et canvia el xip. Veus que hi ha vida més enllà del mundà, a què donem tanta importància, i que el més important és la vida i és la cosa per la qual val més lluitar fins al final.

—Va haver de tornar a l’hospital. Com va ser?

—Vaig entrar a l’hospital de Sant Joan amb molta por per unes cèl·lules tumorals, després de l’operació a Bellvitge, que va ser aquesta primavera passada, vaig haver de tornar no massa més tard. Però en arribar aquí em va passar una cosa similar a la que em va passar en arribar a Bellvitge, tenia por, no sabia ben què em passava i em vaig trobar amb un grup humà brutal, que van estar amb mi des del minut 1 i no em van deixar. Tant de bo, tots els departaments de sanitat tinguessin professionals tan preparats empàticament, perquè un malalt necessita molta psicologia. Sigueu conscients de com tracteu els malalts. Sembla mentida com unes paraules, un missatge preguntant com estàs, pot tenir un gran impacte en la recuperació d’una persona. És important tenir tacte amb les persones que estan passant una situació tan difícil.

—Vol dir alguna cosa al personal que l’ha tractat aquí al Sant Joan i a Bellvitge?

— El meu agraïment cap al personal de la sisena planta i els doctors que em van tractar a Bellvitge és absolut, com també m’agradaria manifestar l’agraïment a tots els membres de l’UCI de l’hospital de Sant Joan de Reus, des de les més veteranes, que es van passar tota la nit pendents de mi, ajudant-me; fins a les més joves, que sempre pregunten com estic i fins i tot em vénen a veure aquí a la planta 1. També vull donar les gràcies als membres d’aquesta primera planta, perquè han mostrat molta paciència amb mi i m’han ajudat a adaptar-me.

—Es segueix dedicant a la il·lustració?

—L’art ha estat sempre el motor de la meva vida, i durant aquest any he hagut d’alentir el meu ritme de treball. Gràcies al personal de l’hospital he estat capaç de tornar a agafar el pinzell i a dibuixar, i m’agradaria dedicar el meu art a donar suport a les persones que pateixen aquesta malaltia.