«Louis Braille va morir sense el reconeixement per la seva feina»

—Aquesta és la seva setena novel·la, però ha explicat que és especialment important per a vostè. Per quin motiu?

—Perquè, d’alguna manera, fa de frontissa amb la meva vida laboral. He passat trenta-vuit anys de la meva vida treballant com a pedagoga, terapeuta i logopeda, i vaig pensar a fer una novel·la que ajuntés les meves dues grans passions, l’escriptura i l’educació especial. D’altra banda, al darrere del llibre hi ha una tasca de documentació important, vaig visitar París, Vichy, Coupvray i Limoges, escenaris de la vida de Braille. També vaig entrevistar-me amb persones de la ONCE i pedagogs i terapeutes que em van ajudar a fer una immersió en aquest món. I tot aquest afegit va tenir com a resultat en un creixement personal molt important.

— Què en sabia, de Louis Braille?

—No en sabia gairebé res. Sospitava que darrere del mètode hi havia la persona que portava el seu nom, però ni tan sols sabia si era cec o no. El que sí que tenia clar és que, com passa sempre amb els creadors, al darrere hi havia d’haver una gran curiositat.

—I quin personatge es va trobar?

—Em vaig trobar una persona molt humil, senzilla, tossuda i amb una fe molt gran, que va fer una revolució silenciosa. Una persona que sospitava que l’única manera de sortir d’allà on eren, perquè a la seva època els cecs eren la capa més baixa de la societat, era amb l’accés al coneixement. I ho va fer amb un alfabet que no va servir només per a la lectura i l’escriptura, sinó també per fer anotacions musicals, per al llenguatge matemàtic o per fer mapes en relleu. A més, va crear el mètode de punts en relleu amb un estri molt semblant al que el va deixar cec quan era petit: el seu pare era baster i va patir un accident amb un punxó.

—Curiosament, amb la lectura del llibre hem descobert que el llenguatge Braille té el seu origen en un mètode de comunicació ideat per a usos militars.

—Res sorgeix del no-res, i aquest mètode tampoc. Braille va perfeccionar un mètode creat per Charles Barbier, un capità de l’exèrcit que va inventar un mètode de lectura a les fosques perquè els soldats poguessin descodificar els missatges a les trinxeres sense ser descoberts. Barbier va anar al centre on hi havia en Louis Braille, la Institució de Joves Cecs de París, i va posar el seu invent al seu servei. El director va fer cridar alguns alumnes avantatjats, entre els quals hi havia en Louis Braille, que va determinar que era una gran idea però que calia perfeccionar-la. En aquest punt van tenir una gran disputa, perquè Charles Barbier va pensar que un mocós de dotze anys no li havia de discutir res, però Braille, que devia tenir una gran intel·ligència emocional, va decidir no enfrontar-s’hi, només treballar per millorar el mètode.

—Louis Braille va ser reconegut en vida per aquesta aportació tan revolucionària?

—No, va morir jove, de tuberculosi, com molts dels seus companys romàntics de l’època, i sense veure el fruit de la seva feina. Va morir en l’ostracisme perquè encara no se li havia donat l’oficialitat al mètode. Després sí que hi va haver un reconeixement, però el mètode va volar per ell mateix i ell va quedar una mica a les fosques. Crec que amb la novel·la es fa un reconeixement a Braille i a totes aquelles persones que han treballat per aconseguir una integració efectiva, i fer que la discapacitat no sigui un estigma. Jo he treballat amb persones sordes, i sé de la impotència que senten quan no troben l’eina per comunicar-se o fer-se sentir en igualtat d’oportunitats. Hem avançat molt, però encara hi ha molta feina. Les persones cegues encara tenen problemes per votar a les eleccions en l’anonimat, no poden saber, quan van a comprar, si el bric que agafen és de llet o de suc de tomàquet… Penso que Louis Braille encara estaria una mica enfadat si ens veiés. Tenim molts mitjans, però en algunes coses encara estem una mica a les baceroles.