«La vida de la ballarina Roseta Mauri va estar plena d'excepcionalitats»

—Reus sempre ha tingut present Roseta Mauri. Això no obstant, creu que l’Any Roseta Mauri és la culminació d’un reconeixement a una figura que té tots els valors per ser un personatge il·lustre de la ciutat?

—És cert que Reus sempre ha tingut present Roseta Mauri. Per esmentar alguna data, el 1956 ja se li va retre un gran homenatge de la mà de la ballarina Enriqueta Prats. Proclamar tot un Any Roseta Mauri per part de Reus està ple de significat, perquè a més es fa amb la voluntat d’implicar a les entitats i a totes les escoles de dansa de Reus, que n’hi ha moltes. Reus respira dansa, i aquest any això es veurà com mai.

—Vostè impartirà diverses conferències sobre Roseta Mauri. Tenim coneixement de bona part de la seva vida o encara hi ha aspectes o capítols desconeguts?

—En aquests mesos de recerca he pogut posar a la llum documents i dades poc conegudes. Voldria destacar la més rellevant, un document cinematogràfic del 1900 que es va projectar durant l’Exposició Universal de París. És una perla documental que vaig poder aconseguir en suport digital i que vam projectar al Teatre Fortuny quan vam presentar el llibre Roseta amb la Maria Lluïsa Amorós i la Teresa Llorach. Tot Reus va poder veure per primera vegada ballar a Roseta Mauri. Diria que aquest és el document més inèdit que he pogut aportar a la meva investigació, però n’hi ha d’altres. Hi ha també un aspecte molt íntim de la seva vida, del qual penso que he trobat un fil: hi ha molts indicis que l’amor de la seva vida va ser Antonin Proust, qui va ser ministre de Belles Arts durant el govern de Gambetta.

—Roseta Mauri va tenir la societat de París del segle XIX als seus peus, i la premsa de l’època la va qualificar com una ballarina excepcional. Què els va enamorar tant?

—Roseta Mauri va entrar a l’Òpera de París com a primera ballarina per la porta gran, i això no era l’habitual, la norma de la casa era que la primera ballarina havia de sortir de l’escola de dansa de la mateixa Òpera. Però el seu aval eren el seu art, el seu estil i la seva tècnica, no tenia padrins. Va estar 20 anys com a primera ballarina de l’Òpera de París, i això també és excepcional. El primer que els va enamorar va ser la seva gran tècnica. Alhora, tenia un estil de gran virtuosisme, molta lleugeresa. La premsa explica que executava els passos més complexos d’una manera natural, com si no li costés cap esforç. També era molt tenaç, assajava hores i hores, deixant esgotades les seves companyes del cos de ball. Un altre aspecte que valoraven era la seva versatilitat, perquè podia ballar tots els gèneres. I el que va enamorar més al públic i la crítica va ser la seva manera d’encarnar els personatges, l’eloqüència dels seus ulls, el seu rostre i la seva gestualitat.

—Amb quins qualificatius podríem definir la seva vida professional?

—-Primer, la precocitat. Va començar molt jove, als 15 anys ja ballava a Reus, als 18 era la primera ballarina del Teatre Principal i als 23 ho era del Liceu. Després, tenia un anhel insaciable per aprendre. També la companyonia: tot i ser la diva de l’Òpera, va saber generar molt bon ambient entre el seu cos de ball. I, finalment, una gran seguretat i també la resiliència, perquè va patir una lesió que la va deixar fora de l’escenari durant set mesos, però se’n va sortir. Fins i tot son pare va venir a Reus per portar un exvot a la Verge de Misericòrdia perquè l’ajudés. Tot i això, el més destacat de la Roseta era la seva gran passió per la dansa.

—I com la qualificaria en la seva faceta més personal?

—Era molt familiar, es va emportar pares i germans, a París. També era alegre, afable, solidària i humil. Els periodistes que l’entrevisten la troben natural i espontània, no és la diva a qui li ha pujat la fama al cap. També era intel·ligent: va marxar d’escena als 47 anys, en el punt més alt, perquè no volia que el seu record tingués ni un bri de decadència.

—A més de ballarina, té una faceta com a docent?

—Sí, i és molt rellevant. Quan deixa l’escenari encara té una gran vitalitat i molta experiència. L’any 1898 la contracten com a professora de l’aula de perfeccionament de l’escola de dansa de l’Acadèmia nacional, que té la seu a l’Òpera de París, i s’hi està fins al 1920, fet que serà, de nou, tota una excepcionalitat.

—El seu gran èxit va tenir ressò a la nostra ciutat?

—Sí, en tenim una constància documental a la revista Reus Artistich. El gener de 1891 apareix la seva imatge a la portada i a l’interior es reprodueix una carta que Roseta Mauri els envia per agrair-los una crítica publicada.

—Quins vincles va mantenir, amb la seva ciutat, estant ja a París?

—Aquí hi van quedar els seus oncles, però no tenim constància que tornés mai més a Reus. Va fer arrels a París, la ciutat que li va obrir les portes, que la va estimar i admirar. I aquest sentiment va ser mutu, Roseta Mauri va estimar molt París i els parisencs.