«Em fa sentir contenta i emocionada que es valori tota la feina que he fet»

—Com va rebre la notícia de ser reconeguda amb el Premi a la Trajectòria que atorga l’Associació de Professors de Dansa de les Comarques de Tarragona?

—Amb sorpresa, primer perquè soc presidenta de l’entitat que convoca el premi. Aquest guardó es va crear fa dos anys, amb motiu de la Capital de la Cultura, i no sabíem si hi hauria una segona edició. Però l’Ajuntament, suposo que preveient que celebraríem l’Any Roseta Mauri, ens va dir que hi comptéssim. Quan vaig anar a recollir l’acta del jurat em van dir que ja li donarien a l’alcalde, i no em va estranyar, perquè l’Ajuntament hi estava al darrere. Després, quan vaig saber que era jo, en un primer moment em vaig sorprendre, perquè hi havia altres candidats que també s’ho mereixien, però també em vaig sentir molt valorada, i vaig pensar que ja era hora que algú m’ho digués, perquè he fet moltes coses per la dansa i per Reus. Em fa sentir contenta i emocionada que es valori aquesta feina, que no la coneix ningú però que tothom la sap, és com un secret a veus. Em fa sentir molt orgullosa.

—Vostè té una llarguíssima trajectòria de treball en favor de la dansa a Reus i a les nostres comarques. De què se sent més orgullosa?

—Primer, de les companyies de dansa que vaig crear en el seu moment, que eren innovadores. Recordo que assajàvem fins a altes hores de la nit, i allà no cobrava ningú, rebíem una subvenció de 60.000 pessetes que servia per pagar vestuari. Vam fer molts espectacles, van ser gairebé divuit anys. Després, també vaig introduir la dansa clàssica a l’Esbart Dansaire, fet que també va ser una innovació. Vam portar la dansa contemporània amb el projecte Perifèrics de la Generalitat, i també vaig treballar en el projecte Dilluns Teatre Obert del Teatre Bartrina, pel qual es feia un dia de portes obertes de dansa una vegada al trimestre. També he format part de la comissió artística del Teatre Fortuny, i soc presidenta de l’Associació de Dansa de les Comarques de Tarragona, tot això a banda de la meva feina ordinària de fer classes de dansa. Sempre m’han demanat mil i una col·laboracions amb aquestes i altres coses, i mai no he cobrat res, perquè penso que la dansa ha d’estar en tots els àmbits. Quan ho aconseguim, llavors podrem dir que té una bona salut.

—D’on ve, aquesta passió per la dansa?

—De la casualitat. Vaig arribar al món de la dansa perquè caminava malament, i els metges em volien operar. A ma mare no li semblava lògic, i un metge de Sant Joan de Déu li va dir que m’apuntés a dansa. Vam anar al Centre de Lectura, i al cap de tres mesos ja caminava bé, perquè el problema era per una mala col·locació. Hi vaig entrar amb sis anys, i fins ara. Tot i que vaig ballar amb una companyia de Barcelona, sempre m’he dedicat més a la pedagogia. En el moment en que havia de decidir què volia fer, la directora de l’entitat al Centre de Lectura es prejubilava i em va oferir de fer classes. Jo ho vaig valorar, i vaig decidir que ho faria, però que abans havia de preparar-me bé, igual que si hagués decidit ser ballarina. I no me’n penedeixo gens. Em vaig treure la carrera de dansa, que després vaig aconseguir que fos reconeguda pel Ministerio, i ara també estic treballant a l’escola Sant Josep fent optatives de dansa i teatre, i visc de la dansa.

—Li queda algun somni per complir?

—He aconseguit ser la directora de l’Escola de Dansa, he format una companyia i he pogut crear els meus espectacles com a coreògrafa, i això m’ha donat un gran plaer, he triplicat els alumnes de l’Escola, perquè vaig començar amb cent i ara són més de tres-cents, he portat la dansa a tots els àmbits i esferes, des del carrer al Liceu. No sé si em queden coses per fer, però cada any és un repte per fer coses diferents i noves, que em segueixin motivant. I el dia que s’acabi, s’haurà acabat, i no passa res, vindrà un altre que agafarà el carro.

—Finalment, com valora que Reus celebri l’Any Roseta Mauri?

—És un fet molt important, perquè sempre parlem de pintors o arquitectes, que jo no dic que no hagin sigut grans, però la seva obra es veu. La dansa en canvi és efímera, fet que és un inconvenient, però també una virtut, perquè aquell moment és únic. Crec que Roseta Mauri es mereixia aquest any.