«No he anat a buscar les imperfeccions, volia mostrar els senyals de vida»

—En què ha consistit el treball que ha donat peu a aquesta exposició?

—Aquesta exposició mostra un treball que vaig començar l’any 2014, amb la voluntat que les dones ens estimem tal com som. Les fotografies les vaig fer al menjador de casa, amb dones que són amigues, familiars, amigues d’amigues… Va anar corrent la veu i les persones que volien ser retratades s’anaven apuntant a una llista. Es tractava que vinguessin el més natural possible, sense maquillatge. Podien posar nues, semi nues o vestides, però la roba no havia de tenir cap protagonisme. La meva intenció, des del primer moment, va ser captar la seva naturalitat.

—També tenia una voluntat reivindicativa?

—Sí, la meva reivindicació és que ens hem d’aprendre a estimar tal com som. Acceptem que la natura ens ha donat el cos que ens ha donat i que tenim unes arrels, uns orígens i una genètica que fan que és molt probable que ens acabem assemblant a les nostres mares i àvies. Per tant, passar-nos la vida castigant-nos i autoflagel·lant-nos perquè no tenim un cos com el que ens mostra la publicitat o un aspecte que no és com el dels estereotips de bellesa tan inassumibles no té cap sentit. És molt més pràctic estimar-nos tal com som, perquè la vida ja és prou complicada perquè, a sobre, hi afegim aquest problema.

—Què volia captar, amb les fotografies?

—Aquest és un treball artístic al voltant d’una disciplina, el nu, que m’agrada molt. M’agradava el fet que les dones no fossin models, sinó persones que no s’havien posat mai davant de la càmera, perquè això els va donar aquesta naturalitat que volia captar. També volia mostrar aquests cossos, que són els que tenim el noranta i pico per cent de les dones, i que són molt diferents, perquè en la varietat hi ha la bellesa. No els veiem a la publicitat, però tampoc a les xarxes socials, perquè tenim el costum d’amagar-los, no sabem mirar-nos al mirall i agradar-nos.

—El punt de partida era mostrar cossos que no són perfectes, i el resultat ens ensenya dones molt boniques.

—Sí, és que totes són molt boniques. La majoria, quan venien, m’advertien que no s’agradaven gens, o que sempre sortien malament a les fotografies. Jo no anava a buscar les imperfeccions que elles veien, sinó que volia mostrar senyals de vida, i demostrar que, sense retocs fotogràfics ni maquillatge, podien sortir guapíssimes.

—Com s’han vist, un cop retratades?

—La majoria han quedat molt parades amb el resultat. Jo els havia advertit que si tenien grans o arrugues, sortirien els grans o les arrugues, que no eliminaria res, i al final es van agradar molt.

—La maternitat també és un element present en el treball. De quina manera?

—Jo tinc tres fills, i l’època en què m’he agradat menys ha sigut després de ser mare, i això que no he tingut mai gaires problemes d’acceptació. El cos canvia moltíssim, i em va costar molt tornar a agradar-me, perquè vaig passar de ser dona a ser mare. Fins que no han sigut grans, no he tornat a recuperar el ‘ser dona’. Per això, el meu primer perfil de voluntàries havien de ser mares, perquè moltes dones es troben en aquesta mateixa circumstància, de no agradar-se gens. Després, a mida que es van fent grans, es van acceptant més a nivell psicològic o social, però segueixen tapant-se el cos.

—El projecte segueix viu?

—He estat un any sense fotografiar, però ara hi tornaré i he decidit canviar una mica la direcció. He començat a treballar en exteriors, a veure què surt. Però el missatge és el mateix, dones que es mostren tal com són, en tots els sentits, físic i social.