«Sempre m'ha interessat la manera de fer de les dones, som molt complexes»

—La seva novel·la ens relata el retrobament de quatre amigues. En quines circumstàncies es reuneixen?

—L’excusa de la protagonista, l’Olívia, que viu a Dijon, és que quan eren joves i estudiaven a la universitat van decidir que, malgrat es dispersessin, s’anirien retrobant per no perdre el contacte. Però com passa sovint a la vida, que va tan de pressa, no ho van fer. L’any en què es troben totes fan seixanta anys, i és una mica difícil que es reuneixin, perquè la Magalí viu als Estats Units, on va marxar per ser hostessa de vol, l’Elisa viu a Girona i la Pia a Barcelona. Totes, excepte l’Elisa, són de Reus, eren amigues de petites, van anar juntes a les monges franceses i van conèixer l’Elisa a la universitat.

—Aquestes quatre dones es fan amigues als vint anys i es retroben als seixanta, un moment en què la vida es veu de manera molt diferent de quan s’és jove. Com és aquesta mirada a la vida que fan les protagonistes de la novel·la?

—Elles eren quatre amigues que es tenien molta confiança, s’explicaven amors i desamors de joventut. Però ara ha transcorregut molt de temps, i són diferents. Han interioritzat tot el que han viscut i quan es retroben no volen descobrir els seus secrets més profunds, potser perquè els fan mal, o perquè els han volgut oblidar. Però, inevitablement, quan es retroben el pensament de cadascuna les retorna a la infantesa, a les relacions amb els pares, a les relacions entre elles. El lector n’és còmplice perquè ho va sabent a través de la introspecció que fan. Al final de la trobada, cadascuna reflexiona sobre si són les dones que havien volgut esdevenir de joves, si tots els projectes d’aquell temps, tan agosarats i fantàstics, s’han fet realitat. Aquesta generació, que també és la meva, volia trencar moltes coses. Volíem ser dones alliberades, viatjar, treballar, no ens conformàvem a quedar-nos a casa i buscar parella. Al cap dels anys, l’Olívia ha fet el que ha volgut i viu a Dijon, la Pia és metgessa a Barcelona, l’Elisa és una advocada de renom, i la Magalí una hostessa de vol que ha treballat en una companyia americana molt important. Però totes quatre tenen els seus secrets, i pensen si tot el que han viscut ha valgut la pena.

—Aquesta història coincideix d’alguna manera amb el seu moment vital? Què hi ha, de personal, en la novel·la?

—A les meves novel·les sempre escric sobre escenaris que conec moltíssim, i per això els llocs els puc descriure de manera molt minuciosa. Però els personatges són ficticis. Des de molt petita sempre he sigut molt observadora, i m’agradava molt escoltar a les persones grans, que sempre explicaven coses que m’interessaven. Per sort, també tinc memòria, i moltes d’aquestes coses m’han quedat emmagatzemades i surten en el moment d’escriure. A les meves novel·les per a adults hi ha moltes històries de dones, però jo no sóc mai cap d’aquelles protagonistes. Ara, quan per exemple en aquesta parlo de la infantesa i adolescència a Reus, evidentment són coses reals, de quan jo era jove. De petita m’agradava molt llegir, i sempre he tingut molta imaginació i m’agradava escriure, però no tenia la intenció de ser escriptora. Als dinou anys vaig començar a escriure la història d’una dona d’uns trenta anys, però quan ja havia escrit un parell de fulls, vaig decidir deixar-ho perquè no tenia prou experiència. A mesura que et vas fent gran, et vas enriquint amb una sèrie de coneixements i situacions que et donen una altra perspectiva a l’hora d’escriure. Quant al moment vital, sí que tinc l’edat d’aquestes dones, però la seva manera de reflexionar no és la meva. Elles són personatges i jo, com a autora, plano sempre per damunt, observo la situació com si veiés una pel·lícula.

—Els homes apareixen a la vida de les protagonistes, però ho fan en un segon pla, com a actors secundaris. Per què li interessa tant, l’univers femení?

—No tinc una explicació clara. Quan vaig començar a escriure, l’any 1986, fent novel·la infantil i juvenil, els personatges eren indistintament masculins o femenins. Ara bé, des de la primera adreçada als adults, les protagonistes són dones. Aquesta manera de fer de les dones sempre m’ha encuriosit, sempre he pensat que les dones tenim una manera de ser que podríem dir-ne més barroca, o amb més secrets. Som molt complexes, i m’agrada conèixer-les, i com que sempre m’he apropat molt a tothom, conec la manera de ser de les persones, m’agrada més escoltar que parlar, i potser per això les meves novel·les tenen aquest aprofundiment psicològic.

—Un altre protagonista recurrent en la seva obra és la ciutat de Reus.

—Sí, Reus sempre ha sortit d’una manera o altra en gairebé totes les meves novel·les. M’agrada descriure els llocs que conec, m’hi sento bé, i Reus és la referència de la meva infantesa i adolescència, el lloc que estimo i que m’ha enriquit, i em sento bé quan en parlo.