«Al segle passat els metges no curaven tant, però eren tant o més estimats que ara»

El doctor reusenc Eduard Prats, màster en Bioètica, es defineix com un metge digestòleg interessat per l’ètica mèdica i les qüestions ètiques relacionades amb la vida de les persones en el món de la salut. En aquesta novel·la relata la vida del doctor Elies Can i la seva recerca de la veritable essència del bon metge.

—Qui és el doctor Elies Can?

—És un metge que, des de molt jove, té inclinació pels fets que afecten la salut. El pare era remeier i ell vol aprofundir en aquesta qüestió, veient que els remeis que pot oferir el pare són molt limitats. Elies Can busca la manera d’anar més enllà. La seva família és pobra, però troben la manera que pugui acompanyar a un metge i, després, gràcies a una família benefactora, realitzar els estudis acadèmics, que en aquella època duraven quatre anys. Els fa a Barcelona i, quan acaba, torna a la seva població d’origen, Vilamajor del Camp.

—És una població que ens resulta familiar…

—Sí, Vilamajor del Camp seria el Reus de l’època. Vaig fer servir aquest recurs per tenir la llibertat d’inventar-me un carrer o un personatge sense que ningú se sentís al·ludit.

—A la novel·la veiem com es formaven els metges de l’època.

—Sí, llavors els metges no s’establien, no existien les places als hospitals o ambulatoris. Ell fa el mateix que feien altres oficis, anar d’un poble a un altre, oferint els seus serveis. En un determinat moment, amb els seus ímpetus de joventut, comet alguns errors i acut a un metge retirat que representa la figura típica del consultor, o profeta que viu a la muntanya. Després, a poc a poc, evoluciona cap a una medicina el màxim científica possible, lluitant contra molts tabús i maneres de fer ancestrals, fins que es consolida com un metge plenament entregat als pacients.

—La història conclou amb un missatge del doctor Can que troba un altre dels protagonistes, el seu net Elies Ardèvol.

—La carta que troba el net del doctor és el missatge que volia fer arribar amb aquest llibre. Tot i que en aquella època la medicina estava a les beceroles, els metges eren tant o més estimats que ara, tot i que segurament curaven menys als pacients. El missatge és que el pacient, que evidentment vol ser curat, també desitja ser tingut en compte, ser comprès en la seva malaltia i ser acompanyat.

—El net del doctor Can, l’Elies Ardèvol, dedica part de la seva vida a recuperar el llegat de l’avi, per tal de fer-lo arribar a la seva filla Cristina, que vol ser metgessa. Quin paper juga, en la història, aquest home?

—Elies Ardèvol és una persona molt formada, un farmacèutic que pateix un trastorn obsessiu compulsiu. En aquella època, als anys quaranta del segle passat, no hi havia medicaments per combatre-ho, i alguns pacients prenien morfina, que els temperava. El fill de l’Elies Ardèvol mor a la guerra i això el fa recaure en la morfina. És un personatge que acaba malament, demenciat. Semblaria una història de fracàs, però és ell qui acaba escrivint la vida de l’avi, i objectiva el que ha de ser la bona pràctica mèdica.

—Vostè dedica el llibre al seu avi i al seu pare, tots dos metges, com vostè. Quin llegat li van deixar ells?

—D’ells en vaig aprendre tres qüestions importants. La primera és que van ser persones molt estudioses. Havia vist el meu pare llevar-se a les cinc del matí per estudiar, perquè amb tants fills per casa era l’única manera de poder-ho fer, i sé que l’avi també era molt estudiós. Després, que cal ser molt respectuós amb la gent que truca a la porta, tant és que sigui una persona amb moltes possibilitats o una persona humil, o siguin pacients de comportament difícil. I la tercera és la disposició, estar sempre disponible per al pacient.

—Vostè és especialista en bioètica. Aquesta disciplina també planteja diversos principis per a la pràctica mèdica.

—Els avenços mèdics han posat la bioètica de nou sobre la taula. Anys enrere, es basava en dos principis: fes el bé i no facis el mal. Després, amb els avenços científics i tecnològics i la proclamació dels drets de les persones, s’hi afegeix el concepte de l’autonomia del pacient. Finalment, s’hi suma un quart principi, el de l’equitat, que fa referència als recursos que es donen a cada pacient.