«El cartellisme i les fitxes de les pel·lícules són trets identificatius del nostre club»

—El Cineclub es va inaugurar el 4 de desembre de 1969. Quina va ser la primera projecció?

—La pel·lícula Los olvidados, de Luis Buñuel, que a més va ser presentada per Miquel Porter-Moix. En aquells primers anys ens nodríem de pel·lícules del recent cinema d’art i assaig i de les pel·lícules provinents de països de l’est, que ens arribaven a través de la Federació Espanyola de Cinceclubs. Llavors ja hi havia presentacions i col·loquis. Ens trobàvem en plena època franquista, així que el Cineclub era algo més que un relat cinèfil, era una via per expressar públicament inquietuds polítiques i socials que en un altre lloc no haurien tingut cabuda. Després, amb l’arribada de la democràcia, ja ens vam dedicar al fet estrictament cinèfil.

—Quina va ser l’època daurada?

—Als anys vuitanta. Llavors teníem molta acceptació popular. Teníem accés a moltes pel·lícules, tant clàssiques com contemporànies que no tenien cabuda a les sales de Reus. Hi va haver una explosió de públic que, a més, un cop finalitzada la sessió, se n’anava a llocs com el mític pub Dadà de Reus a parlar de la pel·lícula.

—Hi va haver estrenes que fossin especialment sonades?

—Sí, per exemple El Timbal de llauna, o El matrimoni de Maria Braun. Després, també ho va ser To be or not to be, d’Ernst Lubitsch, que era un clàssic però que havia estat estrenada tard. Altres grans èxits del Cineclub van ser Cinema Paradiso i Bagdad Café.

—I n’hi va haver que fossin polèmiques o controvertides?

—Es van passar pel·lícules clandestines. Per exemple, l’any 71, es va veure El cuirassat Potemkin, d’Eisenstein, que estava prohibida. S’havia anunciat una altra cosa, perquè en públic no es podia anunciar, però pel boca orella se sabia que s’exhibiria aquesta altra pel·lícula. Una altra que també es va passar va ser Octubre.

—Un aspecte molt rellevant de la seva entitat és el cartellisme.

—Sí, gràcies a un equip de grafistes de Reus, les projeccions sempre venien il·lustrades amb cartells originals, específics per a cada pel·lícula. A més, cada autor tenia el seu segell, començant per Pere Prats Sobrepere, que va ser el primer, i també creador del logo del Cineclub. A l’exposició dels 50 que tenim oberta al Centre de Lectura es poden veure alguns d’aquests primers cartells, que llavors es feien amb linòleum. També és important destacar són les fitxes, un altre tret identificatiu del nostre club.

—Cinquanta anys més tard, segueixen oferint una programació estable. Com s’estructura aquesta oferta?

—Els divendres es projecten pel·lícules de cinema contemporani al Bartrina, pel·lícules que no solen tenir cabuda a les sales comercials. Després també fem cicles els dimecres a la tarda.

—Ja han encetat els actes de celebració d’aquest cinquanta aniversari. Què tenen previst, per als pròxims mesos?

—Ja hem fet una exposició dedicada a Macario Gómez (Mac), i ara tenim oberta l’exposició dels 50 anys del Cineclub, on s’hi poden veure fragments de projeccions que s’han fet en cada any d’aquests cinquanta, així com una mostra del cartellisme original del que parlàvem abans. Com a complement, hi ha un mostra de llibres de cinema i dvds, que són reflexe de la videoteca que es va crear ara fa vint-i-cinc anys gràcies a la Secció de comunicació. I també una vitrina que recorda les festes cinèfiles que es van fer a principis dels anys noranta, quan decoràvem la casa i ens disfressàvem. També, durant els cicles, s’han fet presentacions i se’n seguiran fent, i tenim en preparació un curs de llenguatge cinematogràfic, així com altres xerrades.

—Quin futur li augura, al Cineclub?

—L’any 2000 vam patir una petita davallada, però vam resistir i ara estem forts. En aquests cinquanta anys s’han projectat 1688 pel·lícules, i tenim un públic fidel, potser no tan nombrós com voldríem, però que ens ajuda a seguir funcionant.