«Les persones que vaig retratar volien les fotos en blanc i negre, com abans»

—Qui són les persones que veiem retratades en aquesta exposició?

—Es corresponen a dotze retrats que vaig fer els anys 2015 i 2018 en una residència de gent gran de Sant Carles de la Ràpita. En aquesta mostra hi ha homes i dones que estan amb un bon estat físic i n’hi ha que pateixen malalties greus de la vellesa, com ara demència o alzheimer.

—De quina manera les va anar a buscar, a totes aquestes persones?

—En realitat jo no vaig buscar res. Aquest treball va ser una proposta de la directora de la residència, que havia participat en el projecte Som així! Quan va veure aquelles fotos em va proposar d’anar allà a fotografiar els avis i àvies. Hi vaig anar dos dies, sense càmera, per veure el que faria, i el primer dia vaig sortir-ne pensant que no hi tornaria. Vaig quedar molt impressionada. Però el segon dia vaig participar en una activitat diària que es diu El taller de la memòria, i llavors els avis em van començar a interrogar sobre qui era i què feia allà. Els vaig explicar que m’havien proposat fer-los retrats, els vaig preguntar què els semblava i em van dir que n’estaven encantats. Així que hi vaig tornar, vaig posar un fons negre i un silló, i vaig dir que, qui volgués, anés passant. I en van passar molts. Els que no estaven en condicions per decidir per si mateixos venien acompanyats de familiars, i molts d’aquests familiars també es van voler retratar amb ells en aquesta última etapa de la vida. A més, em va fer molt de goig perquè molts dels avis i àvies es van voler engalanar. Veies que anaven cap a l’habitació i en sortien arreglats.

—Hi va haver temps per a conversar?

—Sí, primer ens estàvem una estona parlant. Ells, de fet, en aquesta edat són molt preguntons. Volien saber moltes coses i tenien molta inquietud per si les fotos serien en blanc i negre o en color. Aquestes fotografies les vaig publicar en blanc i negre en un blog que tinc de fotografia social, inside.socialphotography, i ho vaig fer així perquè ells m’ho van demanar, volien les fotos com les d’abans.

—En aquesta exposició, en canvi, les veiem amb color. Per què?

—Per la pell i la mirada. Quan havia de decidir entre el blanc i negre i el color, vaig veure que amb el color guanyaven força la pell, els senyals de vida, el pas dels anys, les taquetes, les arrugues. El Manel, per exemple, que és un senyor que tenia un tumor molt gran en una part de la cara, era un home de camp, havia estat tota la vida als camps d’arròs, i amb blanc i negre perdia molt de detall, sobretot en la pell, en aquelles cremors pròpies d’estar al sol tot el dia.

—Quina visió de la vellesa creu que ofereix, el seu treball?

—Hi ha gent que, quan ha vist les fotografies, li han semblat molt dures. Penso que amaguem aquesta última etapa de la vida, com si fos una època decadent, però no ho és. És una edat d’acumulació de tota l’experiència, de tots els sentiments i de tot el viscut. Ens hem d’acostumar a acompanyar a la gent gran fins a l’últim moment i també a parlar de la mort, perquè que ens farem grans i al final morirem, això és una obvietat. I tant de bo ens puguem fer grans!

—Van agradar, els seus retrats, a les persones retratades?

—En general sí que els van agradar molt. Quan van ensenyar-los les fotografies allà a la residència jo no hi era, però la directora em va explicar que els havien encantat, tot i que sempre hi ha alguna àvia presumida que no s’acaba de trobar prou maca. També han agradat molt als familiars. Hi ha retrats de persones que ja són mortes, i m’han dit que aquestes fotos els han permès tenir els últims dies de vida en forma de retrat.