«La documentació familiar ajudarà a conèixer una mica més la història de Reus»

—Què inclou, el material documental que han cedit a la ciutat?

—Hi ha de tot una mica. Comprèn documentació des del 1856 fins al 1959. Hi trobem des de temes familiars, com ara capitulacions matrimonials, com material de l’empresa: rebuts, fulls de salaris, factures i correspondència amb clients i proveïdors. Inclou també moltes referències a altres industrials del moment i de la zona, així que a l’Arxiu els permetrà fer una mica de recorregut en la història de Reus des del 1859 fins a l’època moderna.

—Hi podem llegir coses curioses o que a dia d’avui ens puguin resultar singulars?

—Sí, per exemple hi ha fulles salarials que estaven signades amb empremtes dactilars, per gent que no sabia escriure, o apunts de quant valien les coses fa cent anys. També és curiós com es feien les còpies dels documents, perquè els papers es premsaven amb aigua. Pel que fa als continguts, són molt interessants els dibuixos antics, fets a mà, per ser gravats als vidres de llocs com el Reddis o el Centre de Lectura. Avui dia això es fa amb serigrafia, però abans els dibuixos es feien amb àcid, i hem trobat tot de dibuixos antics d’aquest tipus que es guardaven per si es trencaven i s’havien de tornar a fer.

—Tot aquest material també descriu la història del negoci que sempre ha estat en mans de la família?

—Sí, Vidres Sanromà va ser fundat per dos germans, Josep i Francesc Sanromà Guasch, després va anar passant a fills, néts, i besnéts. La data de fundació de l’empresa no la sabem exacta. Tenim documentació del 1870 i també alguna cosa del 1856. Però un dia, un client, ens va portar un marc amb una etiqueta de Vidres Sanromà, enganxada al darrerere, de l’any 1850.

—En què consistia llavors la feina del vidrer?

—A Vidres Sanromà treballaven el vidre pla, el que de vegades es veu en llocs molt antics, que fa com unes aigües.

—Com va ser que decidissin donar tota la documentació a l’Arxiu Municipal?

—Va ser per casualitat. La veritat és que no ho havíem pensat, ho teníem tot emmagatzemat. Un dia, parlant amb la Isabel Martínez, ens va fer veure que aquest material podria ser important i ens va posar en contacte amb l’Elisenda Cristià, directora de l’Arxiu. Ella va venir a mirar-s’ho i ho va trobar interessant. Nosaltres ho havíem guardat sempre però no li havíem donat aquesta importància.

—Després de més de 160 anys en el negoci del vidre, com veuen el futur?

—No es pot dir mai, però de moment aquí seguim. Jo soc la cinquena generació de la família que porto el negoci. Avui dia el problema no és el relleu generacional, sinó que tenim un problema de país, tot costa molt, i anem pujant i baixant en crisis constants.