«Avui dia anar al teatre és un acte revolucionari, perquè ho atures tot durant una hora»

—Quin és el punt de partida d’aquest nou espectacle?

—Una barreja de coses. D’una banda, en la part més artística, volia provar coses diferents. De l’altra, el tema. Pel que fa a la forma, tenia ganes de barrejar els dos colors, la comèdia i el riure, i la poètica i l’emoció. En els meus anteriors espectacles ho havia presentat per separat: a Marabunta, on faig de clown, hi ha somriures, alegria i celebració de la vida. Trau i Pluja eren més poètics, del costat més vulnerable. I, com he dit, ara tenia ganes de passar pels dos colors en un mateix espectacle, que hi hagués moments per riure, moments per emocionar-se i moments en què no saps si has de riure o no. Després, també em volia posar alguns reptes, com ara no parlar gens, no fer servir la paraula. També volia fer-ho de manera senzilla, amb molt poc material. I, finalment, una cosa que intento sempre, que és arribar al màxim de gent possible, per edats, per cultura… Que ho vegin persones acostumades al teatre i també persones que no ho estan, que són la majoria.

—I pel que fa al tema?

—Hi ha un tema gran i, entremig, molts altres de petits. El gran és la pressa, aquest córrer constant que tots tenim. Després, pel mig, hi ha qüestions com si estem convençuts del que fem o és que la vida ens porta en una direcció que, per pressa, no tenim temps de plantejar-nos: hem d’estudiar, treballar, tenir parella, una casa, fills… Ens podem parar a pensar, però el primer que ens surt és dir: Ho he de fer. Després, també tracto sobre aquesta hiperconnexió amb els mòbils i les xarxes, que ens fan estar tota l’estona connectats, però a la vegada desconnectats d’altres coses més humanes. Tot l’estrés i aquesta pressa els porto cap al riure i l’emoció, perquè ens facin pensar que potser sí que hem de canviar alguna cosa. O, potser no, i estem molt contents.

—Què n’espera, del públic?

—Del públic espero que vingui sense prejudicis, que és una cosa molt difícil. L’altre dia, en una funció, em van explicar que algú del públic, en els primers minuts, anava dient Això no s’entén. Al cap de vint minuts estava rient i va sortir explicant que s’havia emocionat. Vaig pensar que, si en lloc de dir Això no s’entén, et deixes portar, tot va millor. En el teatre, la paraula ataca de manera molt directa i tot s’entén de seguida, però en el teatre visual, cal donar espai a la part més emocional. I això, aquí, és més difícil d’aconseguir que en altres llocs del món, perquè som molt més cerebrals. El que intento durant l’espectacle és que el públic deixi enrere aquesta part més cerebral i doni pas a l’emocional, que la tenim, però molt més amagada. Quan ho aconsegueixo, el públic riu, s’emociona i viatja, i això és el bonic del teatre.

—Creu que la crisi amb la gestió del temps i les presses també afecten la manera en què anem al teatre?

—Sí, afecta a tot. Al teatre, estàs actuant i veus que hi ha gent que mira el mòbil, no aconsegueixen desconnectar i fer una sola cosa. I, de fet, una de les qüestions de què parla l’espectacle és de viure el present, que potser és una cosa molt trillada, però és que sempre estem pensant en el passat o en el futur. Al teatre, estàs vivint el moment. Avui dia, anar al teatre és un acte revolucionari, perquè entre els milions de coses que pots fer a la vida, ho atures tot durant una hora. Pensar: Estic content d’estar aquí, ara, fent això i no podria estar en un lloc millor. Per a mi, això és el paradís.

—Qui pot venir, a veure Calma!?

—Qualsevol persona. Recomanem que els nens vinguin a partir dels deu anys, tot i que de vegades els nens ho entenen més que els adults. Jo he vist nens de vuit anys que explicaven a sa mare el que havia passat. Sobretot joves, a qui aquest tema els pot tocar molt de prop i que sovint és difícil que vagin al teatre. I, en definitiva, gent de totes les edats. Sobretot recomano que no es tingui por a venir, tant si s’està acostumat a anar al teatre, com si no.