«Els contes tenen com a fil conductor el menjar, però lligat a les passions humanes»

—L’aigua de mar que dona títol al llibre és un element present en totes les històries, d’una manera més o menys evident. Va ser una decisió premeditada o una constatació quan va acabar el llibre?

—En realitat el llibre es deia Cuina marinera, però a l’hora de plantejar l’edició es va valorar, penso que encertadament, que amb aquest títol es podria confondre amb un receptari de cuina. M’interessava destacar aquesta idea de mar, i com que el llibre també té elements de cuina i gastronomia, d’alguna manera aquell títol lligava bastant amb tot això. Però Aigua de mar també, i a més té un efecte d’eix conductor de totes les històries.

—El llibre comença amb un relat que és un salt enrere en el temps i que lliga amb el segon conte, per després construir un grup d’històries que ja se’n deslliguen del tot. Considera que formen dos blocs o els va escriure pensant en una estructura més compacta?

—Tots tenen un fil conductor que és el mar, aquesta idea de proximitat a l’aigua, de vehicle conductor de gent, de cultures. I d’altra banda, també tenen un lligam molt directe amb la cuina i amb la idea hedonista del fet de menjar. Encara que cadascun tingui la seva pròpia personalitat, sempre hi trobem la idea de disfrutar cuinant, menjant o al voltant del menjar.

—Llegint-lo s’endevina que aquest interès pel menjar, la gastronomia i el mar també són propis de l’autor.

—Sí, jo soc nascut a Reus, i Salou i Cambrils formen part dels meus paisatges d’infantesa, adolescència i joventut. Tant en l’aspecte del menjar com a celebració, perquè cada vegada que celebràvem alguna cosa anàvem a parar a algun restaurant de Cambrils, com en la idea més lúdica d’anar a la platja a banyar-te, a Salou o a Cambrils. De fet, hi ha un dels contes que està ambientat al Reus Club de Mar, on em vaig passar mitja vida als estius.

—Les seves històries també ens parlen de les passions humanes, els ressentiments, l’egolatria, les obsessions.

—La idea que fa de fil conductor és el menjar, però de vegades no com a element de gaudi, sinó que també apareix lligat a aquestes passions humanes que d’alguna manera es mostren de forma bastant violenta. Hi ha ressentiments, psicopaties… M’interessava aquesta idea. Penso que els contes, encara que estiguin relacionats entre ells, són peces molt tancades i, per tant, permeten treballar molt directament personalitats o històries al voltant d’una única idea.

—Hi trobem personatges reals, com Lídia Heredia, Juli Soler i, sobretot, Santi Santamaria, que és protagonista d’un conte. Què aporta a les històries el fet d’introduir-hi persones reals, que es barregen amb la ficció?

—És una cosa molt peruchiana, derivada de la literatura de Joan Perucho. Això de barrejar realitat i ficció provoca una sensació de realitat i irrealitat a la vegada. En aquest cas, a més, hi ha una sèrie de factors personals en l’elecció dels personatges. Amb el Santi Santamaria vam ser amics, col·laborava en un programa de ràdio que jo feia a Catalunya Cultura. Era molt amable, afable i savi, i és una d’aquelles persones que em sap molt de greu que ja no hi siguin, un personatge d’aquells que fan falta. Amb el Juli Soler passa una cosa semblant, ens vam conèixer al voltant de la gastronomia, i era una de les ànimes d’El Bulli, amb el Ferran Adrià. És algú que també va morir massa prematurament. En el cas de la Lídia Heredia, som en certa manera companys de professió. En el seu cas li vaig demanar autorització per posar-la en el llibre. En el conte on apareix, ella queda ben parada, però és potser la història més forta de tot el llibre, perquè parla d’aquesta capacitat que tenen algunes persones d’idolatrar de manera una mica malaltissa a persones que veiem a la televisió. M’agradava la idea de portar-ho a l’extrem.

—Vostè ha conreat molts estils, entre els quals la poesia, la novel·la i la literatura juvenil. Com afronta el treball d’escriptura quan es tracta d’un llibre de relats?

—Tant quan escric poemes com contes, sempre intento fer reculls unitaris. És a dir, no és tant ara escric un poema, d’aquí un mes un altre, i quan en tinc cinquanta faig un llibre, sinó que tot gira al voltant d’una idea. D’alguna manera, et poses un repte una mica més alt.

—Aquests dies de confinament estan sent creatius, literàriament parlant?

—Suposo que estic acostumat a tancar-me i a passar hores escrivint, per tant no ho estic portant malament, més enllà de l’angoixa per la família, els amics o la gent que pateix o està malalta. Però si soc sincer, crec que estic llegint i escrivint menys del que ho faria normalment, perquè com que estic fent teletreball, això m’obliga a estar més connectat, el ritme d’informacions i de neguit que m’arriba és molt més alt. En conseqüència, tinc menys concentració per dedicar-me a escriure. Per tant, és una situació anòmala i estranya.