«'Fot-li que és de Reus' és un llibre que posa en valor les qualitats de les persones»

—El seu llibre havia de sortir a la venda el mes de març, però els 100 ganxets i ganxetes es van quedar confinats, com la resta de reusencs. Com van viure aquesta aturada?

—Jordi Romero (J.R.): El confinament ens va agafar en ple procés de publicació del llibre, i ha estat mala sort, perquè enguany, per Sant Jordi, hauria estat un gran any per al Fot-li 2.

—Josep Baiges (J.B.): Particularment, en el meu cas era la primera vegada que publicava un llibre per Sant Jordi, havíem establert el calendari de treball perquè fos així, però al final no ha pogut ser. El més estrany de tot, però, és que tot aquest temps hem estat promocionant un llibre a través de suports digitals que ningú no podia comprar.

—Ara que ja és a les llibreries, el seu públic el deu haver anat a buscar amb més ganes.

—J.B.: Sí, de fet a la Llibreria Gaudí m’han comentat que des que el van rebre ha estat una bogeria. Evidentment, bogeria dins del que pot ser una bogeria en aquest cas, però sí que està funcionant bé.

—Després del primer volum potser hi havia molta gent a l’expectativa per veure qui serien els nous seleccionats. Com han fet la tria en aquest segon llibre?

—J.R.: Hem treballat de manera semblant al primer. Anàvem omplint el cistell i, al final, hem hagut d’escollir. Han acabat sortint els que teníem més acabats i els que ens han quedat, sortiran al tercer volum.

—J.B: Hi ha una cosa que ens ha sorprès, i és que després del primer llibre, hi va haver gent que ens va dir que els faria gràcia sortir al segon. Els vam donar l’oportunitat a través de les xarxes perquè ens ho fessin saber, però vaig notar certa vergonya, i al final no vam tenir cap petició d’aquesta mena. Hi va haver qui ens va dir que li agradaria que sortís l’avi o els pares, però algú directament, no. Però sempre he pensat que el primer llibre tenia raó de ser perquè n’hi hauria un segon, i ara igual n’hi pot haver un tercer.

—Josep, com a autor dels textos, vostè ha escrit perfils amb un estil periodístic però alhora són creatius, sovint emotius. Com ha fet tot aquest treball d’investigació de les persones?

—J.B.: He treballat a partir de l’experiència, del coneixement d’aquestes persones i d’una relació que en molts casos és personal. Al final, busco ser una mica xafarder, explicar coses que la gent potser no sap. I, d’altra banda, sempre he cregut en un periodisme amable, que posi en valor les qualitats de les persones, i aquest llibre em permet fer-ho. Està volgudament ensucrat, i no em fa vergonya reconèixer que es tracta de fer un homenatge a cent persones de la meva ciutat.

—Jordi, en el seu cas, ha tingut més dificultat en trobar recursos gràfics nous per a una segona tongada de ganxets?

—J.R.: No, la dificultat ha estat més a trobar fotografies de la gent, perquè jo he de partir d’una foto. Per sort, avui dia amb les xarxes socials i Internet és més fàcil trobar-ne. Després, el treball consisteix a desenvolupar els personatges: fer siluetes és relativament senzill, però necessites saber com es mou la persona, els seus gestos… De vegades feia tres o quatre imatges d’un personatge i era el Josep qui em deia quina era la bona.

—Hi ha protagonistes que s’enduran una sorpresa?

—J.B.: Com que vam fer una campanya de micromecenatge, vam comunicar a molta gent que hi sortiria. Tot i això, pot ser que hi hagi qui encara no ho sap. Tot i que l’efecte sorpresa pot incomodar algú, perquè no hem demanat permís, de moment tothom està content, no ens han posat cap denúncia al jutjat.

—Al pròleg, Xavier Graset es pregunta si som nosaltres els que donem caràcter a una ciutat o si és la ciutat la que ens l’acaba donant. En el cas de Reus, què opinen?

—J.B.: Jo crec que, quan llegeixes un llibre com el nostre, veus clar que, al final, la ciutat la fa la gent. Sempre he cregut molt en el valor de la marca, perquè acaba definint un caràcter i una mena de ser i actuar. En el nostre cas, la marca és Reus.

—J.R.: En el meu cas, jo vaig estar trenta anys fora de Reus i, quan vaig tornar, em vaig trobar amb aquesta mena de reusenquisme que abans no havia viscut. És cert que es nota en el dia a dia, i gràcies a això podem fer llibres com aquest.