«La precarietat perjudica la informació i això afecta la ciutadania i la democràcia»

Coia Ballesté (Reus, 1967) és presidenta del Col·legi de Periodistes de Tarragona, vicedegana del de Catalunya i delegada de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals a Tarragona i a l’Ebre.Una de les característiques de la seva trajectòria professional és que es va especialitzar en informació olímpica, la qual cosa la va portar a cobrir els Jocs Olímpics de Barcelona, els Jocs d’Atlanta i també els Jocs de Sidney.

—Què suposa ser la pregonera de Sant Pere?

—Realment és un honor molt, molt gran. És de les coses més intenses que et poden proposar. En aquest cas, és la ciutat de tota la meva vida. I no només la meva ciutat, sinó també la dels meus pares, la dels meus avis i la dels meus amics. És una ciutat lligada a tots els records d’infantesa. De fet, quan m’ho van plantejar, em vaig emocionar.

—S’esperava que li arribés una proposta així?

—No, no, gens, mai. Quan em va trucar l’alcalde, estava en una reunió del Col·legi de Periodistes. Estàvem en Fase 2 i estava prenent el meu primer café en la desescalada. Era un número sense identificar. Al telèfon, la veu em sonava però jo estava en un bar, no se sentia i em diu: «Que em coneixes?». Poc m’ho esperava, i m’encanta.

—I va respondre «sí».

—Del tot. L’única recança per dir que no, en aquest cas, és si tu estaràs a l’alçada del pregó que es mereix la ciutat.

—Sempre es diu que fer el pregó de la Festa Major és el millor que li pot passar a un reusenc a la vida.

—Sí que ho és. Per dir una bestiesa, a un li poden proposar fer el parlament, no ho sé, del Premi Nobel. Em sentiria pressionada, però no em tocarien tan a dintre com això, que és l’evolució de la meva família i els meus avantpassats. Els seus esforços, les seves lluites a la vida, les il·lusions, les seves alegries.

—Per què creu que l’han triat a vostè?

—Aquest ha estat un any important pels periodistes. Nosaltres hem complit la nostra obligació, que és informar i ser al peu del canó. No hem tingut aplaudiments als balcons, i no és que els demani. Hi ha moltes professions que s’han esforçat. Però els periodistes també ho hem fet. Recordo haver anat a treballar dies en què els carrers estaven en silenci. Feia impressió perquè no hi havia ningú, et senties les petjades i ho feies amb tot el pes de la societat perquè tu havies de testimoniar què estava passant i fer arribar a la gent la informació que necessitava. Això reconeix la feina dels periodistes. I em fa contenta. Ostres, és que ens esforcem molt, i fa uns anys que no ho estem passant bé. Com moltes professions, sí, però jo defenso la meva, i és important.

—Fa tres anys, aquesta tasca va recaure precisament en Montse Llussà i el 2018 el pregoner va ser el també periodista Xavier Graset.

—Amb el Xavi compartim empresa, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. De seguida que ho va saber em va enviar un missatge. Jo recordo el seu pregó, que el vaig escoltar i vaig estar molt atenta. En va acabar, li vaig enviar uns comentaris felicitant-lo. El seu, el de la Montse Llussà, el de la Neus Bonet –l’any 2007– em van fer il·lusió perquè són periodistes de referència.

—Quin és el seu primer record lligat a aquestes dates?

—A casa meva no hi havia molts diners i la mare ens comprava un vestit per estrenar-lo per la Festa Major. La meva germana i jo anàvem iguals i el meu germà, amb pantalons curts. Recordo l’esforç de la família.

—Li ha tocat un Sant Pere estrany, on pronunciarà el pregó amb poca gent al saló i retransmissió online arran de la COVID-19.

—Hi haurà molt poca gent per respectar la distància pel coronavirus. Sí que serà estrany. Però, de la mateixa manera que és un any atípic, també em sembla un any molt especial per fer-ho. És un any que a la gent de la ciutat que ha patit molt se li ha de fer un reconeixement. Un any difícil i una festa complicada. I fer-ho, a mi m’honora. S’hi ha de ser quan s’està bé i quan no. S’hi ha d’estar sempre.

—Serà, també, una Festa Major insòlita on no podrà encendre la Tronada.

—Aquesta és l’única pega. Reclamo a partir de ja que la ciutat, si us plau, em deixi encendre una Tronada, que és un gran somni de reusenc (riu).

—Com a presidenta del Col·legi de Periodistes, pensa que és un moment on s’ha de reivindicar la professió?

—Sí. Lluitem per millorar la professió tant com puguem. I hem d’aprofitar tots els altaveus per fer arribar a la població com ens sentim, com ho vivim tot, què podem fer més, com ho veiem... Al final, si faig el pregó, és perquè sóc periodista.

—I en quin moment està, ara el periodisme? El virus ha empitjorat el sector?

—Jo sóc una persona molt optimista, però tenim moltes dificultats. Ja en teníem moltes que arrossegàvem de la crisi anterior. La comunicació digital ens ha ajudat en molts aspectes però en altres ens ha fet molt de mal perquè ara sembla que qualsevol és periodista. En els atemptats de Cambrils, per exemple, o en les grans notícies, la gent ha identificat on s’havia d’anar a informar. Quan un necessita informació de veritat, va als mitjans de confiança. Una altra qüestió són les fake news, on fins i tot nosaltres caiem. I el gran problema és la precarietat. Si els mitjans tenen persones treballant amb una compensació econòmica molt baixa, i ni tan sols els tracten bé ni hi ha una corretja de transmissió amb els veterans, la informació perd qualitat. Si treballo les 24 hores del dia, per molt que sàpiga, estaré molt cansada. La precarietat dels mitjans perjudica la informació, i això perjudica la ciutadania i la democràcia. Un periodisme lliure és vital per tirar endavant o socialment no ens en sortirem.

—Va ser pionera com a dona en especialitzar-se en informació esportiva, olímpica.

—Del que estic més orgullosa és d’haver fet tots els papers de l’auca. He treballat de matinades, de cap de setmana, a esports, als informatius, a programes, a Tarragona, a Barcelona... I sí, començar amb esports no era com ara. Hi havia molt poques dones i era força dificultós, i el que tirava era una noia per fer bonic. És qüestió d’empènyer, uns en una direcció i uns en una altra.

—En la seva trajectòria, ha viatjat per tot el món. Fins on ha portat el nom de Reus?

—Fins a l’infinit! A més, el meu nom, Coia, ja es presta i és el motiu per parlar de Reus. La gent de seguida pregunta i jo tinc l’explicació en diferents versions, depenent del temps que tingui i de com de bé em caigui l’interlocutor. És una gran carta de presentació, m’encanta dir-me així i prova és que la meva filla es diu igual. Molta gent coneix la ciutat i, si no, li explico. Acostumo a dir que jo podria viure a qualsevol lloc del món, però sempre tornant a Reus.

—Com a reusenca, com veu ara la ciutat?

—És una ciutat acollidora i que pot treure pit de l’associacionisme. I una de les coses que més m’agrada és la seva gent i com es mou, té un aire especial. He rodat molt pel món i gairebé a tot arreu m’he trobat algú de Reus. Estem a tots ells llocs. Serà el vent, l’amor que ens passem de generació en generació, però Reus té alguna cosa que no hi ha a altres ciutats.

—Què diria a la ciutadania que lamenta un Sant Pere confinat?

—Jo em trec el barret davant la gent de Reus, que ha fet un confinament de 10. Sóc la primera que voldria encendre la Tronada (riu) però penso que és més responsable no fer-la. Val la pena el risc d’haver-nos de tancar després? Si ho poso a la balança, tot i el dolor, veig que no.