Fortuny, Muralla i Horts de Miró concentren pisos ocupats i a la venda a Reus

Oferir a la venda habitatges il·legalment ocupats i fer-ho amb els mateixos ocupes a dins s’ha convertit en una sortida per a entitats bancàries i societats que volen desprendre’s de propietats sense passar pel llarg procés de buidar-les. Amb el traspàs d’un l’immoble en aquestes circumstàncies, el comprador es fa càrrec que tindrà inquilins en situació irregular i el desnonament corre del seu compte. A canvi, obtindrà un preu més reduït i facilitats en l’operació A Reus, de pisos de bancs a la venda amb ocupes n’hi ha, en aquests moments, mínim una cinquantena. Bona part es localitzen al barri Fortuny, Muralla o Horts de Miró, però també se’n troben al Carrilet, el Carme o Mas Pellicer.

Els habitatges d’aquest tipus, que sovint són resultat d’execucions hipotecàries, es publiciten directament com a «ocupats» i als anuncis queda molt clar que el venedor «no respondrà sobre l’estat de conservació». El més barat de la ciutat és un àtic antic que costa uns 18.000 euros, amb dues habitacions i uns 30 metres quadrats, i s’ubica a Jaume I. El més car, per contra, val 114.000 euros, té tres habitacions i dos lavabos, i està a Pere el Cerimoniós. Alguns tenen ja rebaixes de fins al 40% respecte al seu preu inicial. Entre aquests 50 que ara es poden consultar a plataformes com Haya Real Estat –que disposa de pisos de Bankia, Cajamar, BBVA, Cajamar o la Sareb– hi ha, per exemple, un pis de l’edifici parcialment ruïnós de Sant Magí. Molts no tenen fotos o en tenen poques perquè no s’hi pot accedir.

Des de la immobiliària reusenca Finques Martí, Elena Martí explica que «tenim alguna propietat d’algun banc que està ocupada» i detalla que els qui s’interessen per comprar un immoble així «són principalment inversors» ja que «qualsevol persona particular normal i corrent no sap com fer un desnonament i el més habitual és que si busca un pis sigui per viure-hi». «Habitualment no hi ha cap privat que s’embarqui en una cosa similar», afegeix. En relació als avantatges econòmics que s’apliquen a aquests pisos, apunta que «si no es poden ensenyar ni s’hi pot entrar, ni se sap qui hi ha establert a dins ni quant de temps trigarà en voler marxar, ni tan sols com estan els immobles per dins, és evident que qui els compra ha de tenir un preu més baix».

Martí concreta que de vegades, si no hi ha cap mecanisme de vigilància actiu, «tenim coneixement que un pis d’un banc ha estat ocupat perquè, al moment que hi hem anat per ensenyar-lo, ja no hi hem pogut entrar». Un cop això es detecta, «ho comuniquem a la propietat» i «hi ha alguns bancs que decideixen intentar fer fora els ocupes i altres que opten per continuar oferint aquell habitatge a la venda especificant, a partir de llavors, que hi ha aquestes persones i aportant sempre tota la informació». «Els bancs pateixen el problema que, quan això els passa, els hi és molt difícil desfer l’ocupació, i la llei no ajuda», afegeix, i detalla que «segons qui hi hagi entrat, s’hi pot negociar i buscar una entesa; però també n’hi ha que no volen negociar, sinó quedar-se al lloc on estan i seguir-hi vivint sense més».

Es blinden els d’un valor més alt

Tenint en compte la gran quantitat d’immobles que han acumulat, procedents en bona d’hipoteques que mai van acabar de pagar-se, les entitats bancàries han prioritzat el blindatge dels habitatges de més valor. Els que no els reportaran xifres elevades amb la seva venda queden, doncs, més desprotegits, sense sistemes d’avís o portes metàl·liques, i són aquests els que acaben acollint ocupes. Per això no és infreqüent que es tracti de pisos que necessiten que s’hi facin reformes integrals o que es troben en punts especialment poc atractius.