«Un malalt de càncer espera del seu oncòleg seguretat i transparència»

—Quan comença a escriure a aquest llibre i amb quina finalitat ho fa?

—El vaig començar al desembre del 2019 i el vaig acabar al gener de l’any següent. Feia un mes de la mort de la meva mare. El vaig escriure, primer, perquè em sentia amb prou forces per fer-ho. I després, amb una intenció, i és que les persones que no han viscut mai tot aquest món, encara que l’hagin pogut tenir a prop, el coneguin. I que les persones que ja el conexien, poguessin emmirallar-s’hi o establir paral·lelismes.

—El llibre recull els diferents capítols que ha viscut des del diagnòstic de la malaltia. Explica que, en aquell moment, el que desitjava més era poder dir, com els infants, Toco a terra i no jugo.

—Sí, va ser un moment delicat. Ja feia un any que anava a veure metges i em feien proves, i ja m’imaginava que no podia ser res gaire bo. Però quan t’ho confirmen, encara que ja t’ho imaginessis, et cau el món a sobre. Per sort, he tingut la fortuna de trobar-me molt bons professionals, metges i infermeres que m’han acompanyat en cada moment.

—Insisteix molt en aquest aspecte, la sensació de seguretat que durant tot el camí li han fet sentir els professionals sanitaris.

—És que és molt important que, en una situació que desconeixes totalment, no et vegis perdut, saber que tens al personal sanitari al teu costat per qualsevol dubte i en qualsevol moment que et puguis trobar malament. En el meu cas, hi va haver un temps que em vaig trobar molt malament i el doctor que em portava, en Josep Gumà, em va encarrilar de seguida pel bon camí.

—Què és el més important que li demana, un malalt de càncer, al seu oncòleg?

—N’espera seguretat, encara que saps que, de vegades, no te la pot oferir del tot perquè els estudis sobre el càncer no sempre són tot el complets que voldríem, o que depèn de com estiguis tu. I transparència. Que avui no et digui una cosa i demà una altra, i no se’n recordi, i tu vegis que no se’n recorda. Quan el metge t’ofereix seguretat i transparència, et deixes anar i acompanyar per ell, i saps que t’hi pots aferrar en moments delicats, com em va passar a mi.

—El títol del llibre fa referència al fet que vostè no va explicar mai a la seva mare que patia càncer. Va ser una decisió molt meditada?

—Sí, ho vaig decidir així perquè ella havia passat per situacions molt extremes i vaig pensar que no tenia dret a fer-li caure aquesta llosa al damunt. Ma mare era vídua des de feia més de vint anys, vivia sola, i si li hagués donat la notícia li hauria posat a sobre un mal de cap que no hauria tingut cap utilitat. Quan es va morir, vaig pensar que l’única persona que no ho sabia ja no hi era i que, per tant, potser era el moment de poder-ho explicar.