«Entenc el brodat com un espai feminista, de llibertat i autoconeixement»

—Qui li va ensenyar a brodar?

—Vaig començar fa sis anys, quan estava vivint a Xile. M’interessaven les artesanies i el món tèxtil, però a un nivell aficionat. Llavors vaig trobar-me amb un curs d’iniciació al brodat a mà i em va agradar la idea. Me’n va ensenyar una dona xilena anomenada Camila Larsen.

—Què va aprendre en aquell primer curs?

—Em van ensenyar el brodat a mà tradicional, les puntades més bàsiques. A partir d’allà vaig començar a fer puntades amb volum i 3D i a aplicar el brodat a altres textures, com per exemple el paper o les fotografies.

—Tenim la idea que brodar és cosa d’àvies. És un pensament equivocat?

—Sí, jo noto que, cada vegada més, les noies joves estan interessades en aquest tipus d’artesania. I allà on jo en vaig aprendre, a Xile, hi ha un vincle molt fort de les noies amb el tèxtil, i no només en l’àmbit de la llar, sinó també en els moviments socials, en la lluita feminista. Allà, a les manifestacions del 8M hi van amb pancartes i samarretes brodades.

—Vostè també explica que el brodat és una eina d’introspecció. En quin sentit?

—Jo entenc que brodar és una herència tramesa de mares a filles, de generació a generació, i que quan tu vas brodant, acaba sent una reivindicació molt feminista dels nostres cossos, perquè al final ho fas amb tot el teu cos. Quan et deixes anar, vas veient cap on van les puntades i què vols fer realment. Altres aspectes rellevants són el fet de no obsessionar-se amb els errors, aprendre a acceptar-los. D’altra banda, també penso que ens ensenya a respectar els nostres propis ritmes, si avui he arribat fins aquí, doncs fins aquí. A ser constants amb nosaltres mateixes, però sense ser exigents.

—El brodat ha evolucionat o encara està basat en aquelles tècniques més tradicionals?

—Jo ensenyo el brodat tradicional, les puntades bàsiques, però també aplico algun tipus de brodat amb volum. Després, jo personalment vaig descobrir el brodat en miniatura, i l’he anat aplicant a la bijuteria.

—Què és el que més li agrada brodar?

—Un dels meus símbols sempre ha estat la rosa, tot i que curiosament, quan vaig començar, vaig pensar que no brodaria flors per no emmarcar-me tant en el que és tradicional. Però al final he acabat establint un vincle amb aquesta flor.

—Va brodar molt durant el confinament?

—Sí, i a més va ser molt terapèutic. Tenir temps també em va servir per avançar en projectes pendents i per replantejar el que volia que fos El Bastidor Lila.

—Respecte a aquest replantejament, a quina conclusió va arribar?

—M’agradaria poder establir un lligam entre el brodat i la visibilització d’una tasca que sempre ha estat relegada a dins de les cases. Visibilitzar, d’una banda, els brodats més tradicionals, i de l’altra treballar aquest enfocament d’un espai feminista, de llibertat i autoconeixement. Trobar un vincle entre les dues coses. Tot està encara a l’inici, però penso que aquest és el camí.