«Les novel·les sobre el futur parlen de les pors que tenim en el present»

—El seu llibre ens situa a la ciutat de Reus, l’any 2066, en un ambient postpandèmic. Es va avançar al que ens ha passat aquest any.

—Sí, aquesta novel·la està escrita entre el 2017 i el 2019, encara que la part més important de feina la vaig fer el 2018, així que no em podia ni imaginar que tindríem el coronavirus. Però, tenia clar que volia ambientar la novel·la en un futur pròxim per poder ser-hi jo i també que volia jugar al joc de la distopia, de la novel·la apocalíptica. Quan et planteges una situació així, tens tres opcions per portar-ho a terme: una catàstrofe meteorològica, una qüestió política o una de sanitària. Em vaig decantar més per la distopia de tipus polític però amb l’afegitó de la pandèmia, encara que al 2066, quan transcorre l’acció, ja fa deu anys que ha esclatat.

—També imagina diversos conflictes geopolítics.

—Sí, la península Ibèrica s’ha convertit en una confederació ibèrica, a Catalunya hi ha hagut tres referèndums d’autodeterminació que no han acabat massa bé i es determina que tothom ha d’abandonar la península. Tot això el lector ho va descobrint a poc a poc. La història l’explica un iaio de 89 anys, que vindria a ser la meva projecció futura. Ell escriu un diari per explicar les situacions més íntimes o personals, però no pot apartar la mirada de tot el que l’envolta, i en va fent referència. Aquest llibre el vaig començar el 2017, i per tant tot el que en aquell moment passava era important. Com es diu al principi de la novel·la, els llibres del futur no parlen del futur, sinó de les pors que tenim en el present. Les novel·les sempre diuen més del moment en què han estat escrites que de l’època que intenten reflectir.

—La trama de la seva novel·la transcorre al Pere Mata, on s’atrinxera un grup de reusencs que es resisteixen a marxar. Per què va escollir precisament aquest lloc?

—Buscava un espai reduït on els personatges es poguessin defensar del perill exterior. Aquest lloc m’anava molt bé perquè és un espai gairebé fortificat. El Pere Mata es va construir de manera que els interns no marxessin, i a la història hi dono la volta, els resistents el fan servir perquè els de fora no hi entrin. També explico que a Barcelona s’han fet forts al Castell de Montjuïc. Els residents han buscat edificis antics, aquells que, en una època en què ja no hi ha electricitat, els permeten defensar-se d’una manera clàssica, amb murs de pedra o tanques de ferro. Després, també vaig escollir aquest lloc per un component emocional: jo vaig estudiar al Gabriel Ferrater a l’època que l’institut estava a poca distància del Pere Mata, i hi anàvem sovint, a fer teatre, a jugar a futbol… Era un lloc que coneixia i em venia de gust convertir-lo en escenari d’una novel·la.

—A la història hi van apareixent referències molt reusenques, hi trobem noms com el de Joan Masdéu o Josep Baiges. En aquesta ocasió ha deixat anar els seus tics reusencs?

—Puc dir que en aquesta novel·la he fet les paus amb la meva reusenitat. O, d’alguna manera, he fet un homenatge a la ciutat, partint ja de la dedicatòria, Per a tots els reusencs passats, presents i futurs. I Per a aquells que, sense ser de Reus, gairebé ho semblen, com deia Salvador Dalí. Amb aquesta novel·la tanco una trilogia. El primer llibre el vaig fer sobre algú que es deia com jo. El segon, el vaig centrar en el dia que vaig néixer, i aquesta tercera novel·la havia de succeir a la meva ciutat natal. Encara que, com el personatge de la novel·la, vaig marxar de Reus als divuit anys i ja no hi vaig tornar, ha sigut una manera de recuperar els meus orígens i, en el fons, també d’establir un diàleg amb mi mateix, i per tant amb els lectors, sobre què vol dir la identitat, l’alteritat, què vol dir ser de Reus i, en definitiva, ser d’un lloc.

—El protagonista de la novel·la és un escriptor que fa molt de temps que va deixar d’escriure, però decideix començar un diari. Això li serveix per relatar el que està passant, però d’alguna manera l’ajuda també a sobreviure. Aquesta actitud és un reflex de la seva relació amb l’escriptura?

—Penso que hi deu haver escriptors de raça, que escriuen des dels cinc anys, i ja no dubten mai, però també n’hi ha d’altres, entre els quals m’incloc, que tenim aquesta mena d’estira-i-arronsa entre la nostra passió i la necessitat d’escriure i de deixar de fer-ho. Hi ha una reflexió sobre el que és escriure i la importància de l’escriptura, també sobre si es pot escriure en situacions com la que està vivint el personatge. De fet, tot això és el gran motor del protagonista. A mesura que avança la trama i es va complicant, té més necessitat de seguir escrivint i, a la vegada, reflexiona sobre la inutilitat de la pròpia escriptura. Tota l’estona es va jugant amb aquest estira-i-arronsa, que penso que també forma part de la perícia novel·lística.