Cultura
«Hi ha articles on es diu que Fortuny va morir en un duel o enverinat»
La pel·lícula 'Fortuny, la mort del pintor', d'Emiliano Cano, s'ha estrenat a Reus i avui s'obre al públic
La pel·lícula Fortuny, la mort del pintor, que està dirigida pel madrileny Emiliano Cano i es perfila com un homenatge pòstum al pintor, aquarel·lista i gravador de Reus, va projectar-se ahir per primera vegada al Teatre Fortuny en un passi d'estrena reservat als organitzadors i s'oferirà avui en format obert al públic a través de l'impuls de la Fundació Gresol i El Círcol.
El film, que dura 61 minuts i s'ha rodat entre Portici i Madrid però «es fonamenta en el material d'arxiu» –fotografies, dibuixos i cartes–, va començar a gestar-lo Cano «mentre feia un documental sobre El cavaller de la mà al pit, d'El Greco, perquè Fortuny va ser una de les persones que l'havia copiat, i em va interessar», tal com explica el mateix director, que apunta que «va ser a partir d'allò que vaig descobrir el tema de la seva mort i vaig pensar que en ella hi havia una pel·lícula». Una llarga investigació, «de tres o quatre anys, molt més extensa del que és necessari», va donar peu a Fortuny, la mort del pintor, que conté «documentació inèdita» i «no arriba a mostrar tota la recerca; és un resum centrat en la mort».
Precisament sobre els últims compassos de la vida de Fortuny, Cano precisa que «el que més em va cridar l'atenció va ser la quantitat de causes que, fins ara, s'ha dit que havien provocat la seva mort». «N'hi ha una, que és la que ha passat a la història, que diu que va morir de malària, però he trobat articles de premsa de l'època que expliquen que va morir en un duel amb un altre pintor, referències que indiquen que va morir enverinat, algunes sobre que podria haver mort per una úlcera gàstrica... He intentat presentar totes les possibilitats i deixo a l'espectador que agafi el seu propi camí», detalla el director, que apunta que «hi ha coses que no es poden explicar, que un hauria d'estar allà per saber-les». Entre elles, algunes vinculades a «secrets de família, de Fortuny i dels Madrazo» i «pistes que fan veure que hi havia alguna estranyesa al moment que va morir i que mai s'ha explicat».
Punt de vista ampli
Després d'estudiar a fons a l'artista, Cano defineix Marià Fortuny com «un treballador incansable, que estava 14 o 16 hores al dia treballant, sempre creant, a banda de ser un geni», i «puc percebre en ell certa melangia, un món interior important i fantasmes propis que el feien patir; va morir als 36 anys però va ser el pintor més cotitzat d'Europa i això, l'èxit, va ser una gran càrrega». Sobre què s'emportaran del teatre els espectadors, quan hagin vist la pel·lícula, el director explica que «espero mostrar un punt de vista més ampli, que no vegin només al pintor». Fortuny, la mort del pintor ha estat «el primer llargmetratge» sobre aquesta figura. Si Fortuny se'l pogués mirar, «segur que estaria en problemes, perquè ell era la persona més exigent del món: hi ha cartes on comenta obres d'altres artistes i gairebé cap d'elles li agradava», bromeja Cano.