«La màgia negra en època romana està molt estudiada, però és poc coneguda»

—A 'Nocturnalia' combina la recreació històrica amb un misteri protagonitzat per morts vivents. Com se li acut aquesta combinació?

—Vaig pensar que era un tema poc explorat. La màgia negra i la bruixeria a l'Antiga Roma estan molt estudiades, però són poc conegudes pel gran públic. Els romans pensaven que les bruixes i els bruixots podien ressuscitar els morts. I aquestes creences en les divinitats infernals i la bruixeria no van canviar fins gairebé l'edat mitjana. Hi ha obres literàries, escrites per autors romans fa 2.000 anys, que parlen de màgia a l'Antiga Roma.

—En què consistien aquestes creences?

—Hi havia, d'una banda, la tríada capitolina, formada per Júpiter, Minerva i Juno. I de l'altra, la tríada infernal, amb Proserpina, Plutó i Hècate. Es practicava la nigromància i la màgia negra, era un culte subterrani destinat a aconseguir amors impossibles, trobar tresors amagats, maleir persones o fins i tot ressuscitar morts. Però aquest culte estava prohibit i es castigava amb la foguera.

—La seva història transcorre per la Tàrraco de la Part Alta, però també la de fora muralles, sovint menys coneguda. Com era aquella part de la ciutat?

—La part de fora muralles eren principalment el port i els barris que havien crescut de cara a la necròpolis i al riu Tulcis, actual Francolí. Havien sigut barris pròspers, però al segle III hi ha hagut les invasions bàrbares. Alemanys i visigots van assetjar Tàrraco sense arribar a entrar, però saquejant els barris de fora. Per tant, a la meva novel·la aquests barris estan en ruïnes, encara que a dins del recinte emmurallat la vida transcorre amb normalitat.

—En la seva novel·la també hi ha episodis de recreació històrica.

—Sí, hi ha escenes a l'Amfiteatre, al Temple d'August, a la basílica del Fòrum… M'he documentat sobretot llegint literatura llatina de l'època. A més de la Història Augusta, he llegit obres literàries com l'Eneida de Virgili, Les Metamorfosis i Ars Amandi d'Ovidi o L'ase d'or d'Apuleu. A la literatura romana dels segles II i III s'hi expliquen coses com ara la manera com se saludaven, com parlaven o quines coses els preocupaven.

—També hi llegim escenes que no s'assemblen al que havíem vist a les pel·lícules.

—Els jocs a l'Amfiteatre, per exemple, no eren com al cine. No sonaven trompetes, sinó orgues. Hi actuaven persones que representaven els deus i sortien a cantar. I el públic no ho contemplava amb un silenci respectuós, sinó que xisclava, llençava menjar, i celebraven les execucions borratxos perduts.

—En diversos aspectes sembla establir paral·lelismes entre la decadència de l'Imperi romà del segle III i la del món occidental actual.

—No és que sigui la mateixa situació, però hi ha alguns trets coincidents. Per exemple, una pandèmia. A la novel·la es parla de la pesta cipriana, que va matar molta gent i va provocar la ruïna econòmica. O el canvi climàtic exacerbat, amb hiverns molt durs i estius amb sequera; la desaparició de la classe mitjana o la inestabilitat política: en aquella època els emperadors s'havien anat succeint de manera vertiginosa. A més, hi ha un progressiu abandonament del culte oficial romà.

—No se n'ha pogut estar i Reus també apareix.

—Sí, és com un acudit. Se'ns va ocórrer amb mon germà, que em va dir que podria fer que Reus sortís com un temple fenici abandonat. Vaig pensar que seria un bon lloc per situar-hi el cau del bruixot. De totes maneres, és versemblant, perquè la principal batalla final entre cartaginesos i romans a la península Ibèrica va succeir més o menys al lloc on ara hi ha Reus, en una planura davant de Tàrraco. A més, els cartaginesos solien elevar santuaris a la deessa Tanit, a la qual sacrificaven nens abans de la batalla, així que, per tot plegat, em va semblar bona idea.