«Tot el personal de l'hospital ha tingut un esperit de superació absolut»

Jordi Sánchez treballa a l'Hospital de Reus des que es va inaugurar la nova seu, ara fa gairebé onze anys. A més d'assistir als usuaris del centre, atén les comunitats religioses del Col·legi Mare Molas i del Monestir de Santa Clara, així com les parròquies del Pla de Santa Maria, Cabra del Camp, Figuerola, Pont d'Armentera, Querol i Esblada. Sánchez és llicenciat en Filosofia per la Universitat Ramon Llull, llicenciat en Ciències Eclesiàstiques per la Facultat de Teologia de Catalunya i màster en Bioètica per la Universidad de Granada.

—Quina és la funció d'un capellà en un hospital com el Sant Joan de Reus?

—D'una banda, administrar els sagraments. Després, també escoltar molt a les persones, assessorar quan els metges parlen de mesures pal·liatives, acompanyar persones que estan soles… Però, sobretot, escoltar.

—Com ha canviat tot això arran de la propagació de la covid?

—La meva tasca durant la pandèmia ha sigut la d'acompanyar, especialment a les persones que no podien veure els seus familiars. Normalment, veig molts malalts, ara he vist també a moltes famílies que se sentien desemparades, soles i impotents per no poder estat al costat de les persones que estimaven en els seus últims dies. Però també vull subratllar que el personal d'aquest centre té una qualitat humana increïble, hi ha hagut un esperit de superació absolut. Vam idear un sistema perquè els malalts covid poguessin rebre cada dia la Comunió: jo la posava a dins de bossetes individuals, embolicades amb un tovalló de paper i en un sobre amb el nom del pacient i l'habitació. Les deixava a recepció i, des d'allà, ho pujaven a les habitacions.

—Els familiars eren els grans necessitats de consol.

—Sí, ha sigut una feina de molt d'acompanyament i, sobretot d'escoltar molt, que és una cosa que en la nostra societat és cada vegada més difícil. També he de dir que la visió de la pèrdua des de la fe, per a una persona que és creient, és molt diferent respecte a la que pot tenir algú que no ho és.

—El personal de l'hospital també ha necessitat aquesta ajuda i consol?

—Sobretot, hi he parlat molt, perquè va arribar un moment que, a dins de la casa, no vèiem el final. Parlàvem sobre com s'acabaria i el personal que és creient preguntava com podia ser que, si Déu és amor, caritat i misericòrdia, permetés aquestes coses. Jo els deia que potser era una prova de superació i que ens portava a reconèixer que som dèbils, a no creure'ns que som supermans. La societat pensava que una cosa així no podria passar. I ara veig el que passa a Barcelona el cap de setmana i sembla que hi ha gent que torna a pensar que no li passarà res. Em sap greu veure que, persones que aplaudien i cantaven el Resistiré ja no se'n recorden, s'han tret les mascaretes i van fent el gamerús pel carrer.

—Per a vostè, què ha suposat aquesta pandèmia?

—També ha sigut una prova de superació que mai m'hauria imaginat. Hi va haver un moment que tenia malalts a l'Hospital i també a la Clínica Fàbregas Centre MQ, i pujava i baixava. Si m'haguessin dit que podria atendre els dos centres, que parlaria amb tantíssimes persones, que hauria de sentir com els faltaven respiradors o que desitjaven que els familiars tinguessin un objecte que em donaven per quan morís, no m'ho hauria cregut. Ha sigut una prova de superació, però des de la humilitat, sense protagonisme, perquè els veritables protagonistes d'aquesta pandèmia han sigut el personal dels hospitals. També em va passar que, quan es va acabar l'estat d'alarma i anava a les parròquies, hi havia feligresos que no se m'acostaven perquè sabien que treballava aquí. I això els ha passat també a la resta de personal.

—Imagino que deu haver viscut històries molt difícils, però també alguna de bona.

—Recordo el cas d'una senyora de 94 anys. Estava al sociosanitari i em va trucar la família perquè li portés la Unció dels malalts, ja que estava molt malament. Ho vaig fer i li vaig anar seguint la pista, i quina va ser la meva alegria quan em van dir que, des que hi havia anat, s'havia estat trobant millor i havia pogut tornar a la residència. O el cas d'un xicot de 57 anys, que va passar un mes a la UCI i a qui vaig acompanyar com bonament vaig poder i ara s'està recuperant, encara que amb dificultat. Quan una persona jove et diu «mossèn, m'estic morint» jo els insisteixo que no perdin la confiança en Nostre Senyor. Sobretot, ha estat una feina d'acompanyar a les famílies i deixar que buidessin el pap, si convé el mossèn se n'anava amb la bata plena de llàgrimes. Però la conclusió és que aquesta pandèmia ha sigut una gran lliçó que ha fet sortir el millor de tots nosaltres.