«Em sento molt impotent i desemparada perquè ningú m'ajuda»

Irene Avilés és una noia de 25 anys que té una discapacitat del 86% de grau dos. Des dels 18 anys no troba feina, ni tan sols adaptada per les seves limitacions físiques. Actualment, va amb cadira de rodes, necessita el suport d'una persona per acudir al lavabo i només la seva mare, amb qui conviu, rep una ajuda econòmica de 600 euros al mes. «Em sento molt impotent i desemparada perquè ningú m'ajuda. He anat a diferents associacions, com la Montsant o Baix Camp, a més de parlar amb l'ONCE. Massa temps insistint i anant darrere i ningú em dona resposta ni suport de cap mena», ha comentat Avilés.

L'última feina que va tenir Avilés va ser a la Selva del Camp: «Vaig entrar amb 17 anys com auxiliar administrativa a una empresa, on vaig estar set mesos. Quan vaig acabar, ja tenia els 18 anys complerts i, tot i haver treballat amb la discapacitat acreditada, no em van renovar contracte». Des de llavors, l'afectada no s'ha pogut reincorporar al mercat laboral.

Avilés pateix Tetraparèsia, motiu pel qual va en cadira de rodes elèctrica. Depèn d'una tercera persona per anar al lavabo, vestir-se, dutxar-se o, fins i tot, tallar segons quin aliment quan ha de menjar. També té diabetis tipus I i necessita d'una bombona d'insulina, ja que no es pot punxar sola i ha d'acudir a l'hospital cada setmana per tal de ser atesa. Té dificultats per parlar i una gastroparèsia (l'estómac i l'intestí prim no li funcionen bé, motiu pel qual ha de portar una dieta molt estricta). Ha tingut diverses pancreatitis i el passat desembre li van dona l'alta hospitalària després d'haver estat cinc mesos ingressada a causa de tenir molt baixes les defenses.

Tot això li ha provocat limitacions de tota mena, especialment socials i laborals. «He estat buscant feina per Reus, però en tot aquest temps no m'ha sortit res. Sé que la meva situació és complicada, ja que no puc realitzar gairebé la majoria de les tasques que la resta de persones poden fer, però tampoc m'ha sorgit l'oportunitat, per tal de poder treballar en un espai i entorn adaptat a persones com jo, amb discapacitats o moltes limitacions». L'afectada va decidir demanar l'incapacitat laboral, després de molts anys en què «em donaven llargues a les poques entrevistes de feina que feia, moltes ja centrades per a discapacitats».

Segons ha explicat Avilés a Diari Més, li han denegat l'incapacitat laboral, tot i tenir un 86% de discapacitat, perquè no havia cotitzat el mínim que se sol·licita (un 20% a partir dels 16 anys), un fet que ella mateixa defineix com injust: «Jo no he decidit anar amb cadira de rodes ni tampoc trobar-me amb aquesta situació. Ja m'agradaria no haver de dependre de la meva mare, tan econòmicament com cuidant-me i ajudant-me com ho fa amb aspectes bàsics i quotidians com, per exemple, dutxar-se. Tinc 25 anys i vull treballar, però si no puc fer-ho o bé no em deixen intentar-ho, tampoc puc viure sense cap ajuda». La mare de la jove obté 600 euros per la seva manutenció: «Tenint en compte que a casa tenim altres despeses, com el lloguer i les factures cada mes, i que la meva dieta costa bastants diners, amb això no podem fer pràcticament res».

Irene Avilés fa una crida per tal de conscienciar la societat envers aquesta problemàtica que, com ella, també pateixen altres persones amb limitacions físiques, i espera rebre alguna solució com més aviat millor.