Joan Masdéu: «M'obsessiona fer melodies d'aparença senzilla que entrin a la primera escolta»

—En aquest nou treball hi trobem un Joan Masdéu més lluminós que mai. Quin disc volies fer? —No ho sabia. Hi ha cançons que han estat molt de temps donant tombs a dins del mòbil. Sempre vaig amb el telèfon carregadíssim d'idees, i vaig estar un parell d'anys en aquest estadi. Llavors, amb la pandèmia, quan els músics es van posar a fer cançons, jo no en tenia ganes. L'única que vaig fer va ser Els dies que vindran, que curiosament ha acabat donant títol al disc. Al final, després d'un parell d'anys, vaig acabar fent una tria amb vuit o deu idees principals a partir d'aquella primera llavor. No volia fer un disc conceptual, mai ho pretenc, però sí que m'agrada tenir un fil que defineixi el caràcter i la personalitat del disc. Després, també em vaig adonar que parlo de manera recurrent del concepte cíclic de la vida: tot passa, però tot torna, perquè puguis començar de nou i, per tant, sempre hi ha noves oportunitats.

—Què és el que més l'obsessiona, durant el procés de composició?

—Són dues coses, que suposen un patiment però a la vegada un gaudi. Primer, les lletres. M'obsessiona dir el que vull dir de manera clara i exacta, sense perdre de vista que estic fent una peça que no deixa de ser una cançó pop, no una obra literària. Després la rima també la gaudeixo moltíssim, tot plegat és com una feina de marqueteria, que et fa patir molt però també la disfrutes.

—I la segona?

—Les melodies. La meva fixació és que l'oient senti que és una obra molt senzilla (no simple), i que li entri a la primera escolta. De vegades, fer una melodia aparentment senzilla és molt complicat. Hi ha dies que estàs més inspirat i et surt de no saps on, i altres que no. Algunes de les cançons més maques de la història del pop i el rock et fan pensar: que senzill i que béstia alhora. I això és molt difícil d'aconseguir. En el meu cas, he tingut cançons al mòbil durant dos anys perquè tenia l'estrofa, però no trobava la tornada. El Tot passa, sense anar més lluny. O No en tens prou, que la vaig deixar i la vaig recuperar al cap de dos anys. Aquesta barreja de patiment, amb la satisfacció que sents quan ho resols, és molt guai.

—Li anava a preguntar pels moments feliços de la composició. Tenen a veure justament amb això, doncs?

—Crec que aquest és un dels motius principals pels quals continuo fent cançons: poques coses em fan més feliç que anar-me'n a dormir amb una cançó acabada, sobretot si és d'aquestes que has estat treballant i treballant, posant i traient. És de les coses més boniques de la meva feina. També n'hi ha d'altres, com ara posar-les en comú amb els músics, i no cal dir quan veus créixer la cançó a l'estudi amb els productors: és la culminació total. Però aquesta senzillesa de tenir la guitarra, la veu i la lletra acabades, l'eix troncal de la cançó, és molt xula.

—En poc temps hem viscut molts canvis en el negoci de la música, la consolidació de les plataformes i de les xarxes socials per a l'escolta, en paral·lel a la limitació de les actuacions en directe. On està, avui dia, el negoci per a un músic?

—Quan ho sàpiga t'ho diré. De tot això hi ha una part bona, i és que tot s'ha democratitzat. Als anys 80 i 90, si no convencies la discogràfica, no existies. Avui, algú que tingui molt de talent també pot dir la seva. Però, a canvi, tot és molt immediat, es fa obsolet molt ràpidament. Un disc es fa vell en un tres i no res, i es perd la perdurabilitat que penso que la música es mereix.

—En una conversa la tardor passada em va dir: «Per publicar un disc a la primavera del 22 s'ha de ser molt xulo o molt boig». En quina categoria està?

—[Riu]. Entre els discos que s'havien de publicar i no van sortir, i els músics que es van esperar a que s'acabés la pandèmia, tindrem una primavera farcida de novetats. Continuo pensant el que vaig dir, però jo al final he tret el disc quan l'he tingut acabat. M'hauria agradat fer-ho abans, però no ha estat possible. El vam gravar tota la banda en directe perquè pensàvem que les cançons tenien molta lluminositat i volíem mantenir-la. No l'hem pogut treure abans, així que posarem les cançons al servei del que vingui després.

—Estrenar a Reus és un ritual.

—Sí, una altra obsessió. Sempre començo a casa, m'agrada molt que sigui a la ciutat de Reus i al Teatre Bartrina, que és tan bonic. Al concert de diumenge farem tot el disc sencer, però a més ara comencem a notar que ja tenim prou material dels discos anteriors en solitari per fer una tria xula de cançons. És el primer disc amb el qual em sento molt a gust pel que fa al directe, perquè hem pogut configurar una setlist xula de veritat. Farem la primera provatura al Bartrina, amb tota la banda, i estic segur que serà molt guapo.