«Tocar a Reus és com anar a casa dels pares, hi anem arriats i ben mudats»

—Torneu a Reus en un dels primers concerts de la gira, com ja vau fer amb Som. Quina relació teniu amb aquest escenari? —Des del principi els Pets hem tingut una relació molt especial amb Reus. Nosaltres, que som animals de memòria, recordem que, al començament, Reus era una plaça fixa. I llogar-nos en aquella època no era gaire fàcil, perquè ho fèiem molt malament. Però hi havia una espècie de vincle emocional amb la ciutat que feia que allà tinguessin paciència. També t'he de dir una cosa: tu no tries el lloc on toques, hi ha d'haver una reciprocitat, i amb Reus hi és. Hi ha altres llocs on ens agradaria tocar, però no és tan fàcil com en aquesta ciutat. Aquí, és demanar-ho, i ràpidament és que sí. Reus és l'hòstia.

—-I com és tocar al Fortuny? Imagino que a hores d'ara ja el teniu molt apamat.

—Ara sí, però al principi ens feia molt de respecte, perquè era el lloc on anaves a veure teatre. El primer cop que hi toques, l'espai se't menja una mica. Però amb els anys i l'ofici ens hem anat relaxant. També passa que els concerts a prop de casa acostumen a ser els més difícils, perquè hi trobes molta gent coneguda, amics i familiars, i vols quedar bé. És com quan vas a casa dels pares i t'afaites i et poses una samarreta que saps que li agradarà a la mare. Quan venim a Reus, intentem anar ben arriats i ben mudats.

—Ara que ja heu fet els primers tastets del disc en directe, quines sensacions us arriben?

—Una cosa que ens estan dient molt és que la posada en escena és de les més xules que hem fet. Segurament és perquè hem tingut molt de temps per pensar-la, i també perquè hem fet una cosa que no havíem fet mai: tocar amb l'escenari net, sense amplificadors ni andròmines. Després, el nostre grafista, que és el Gerard Joan, i l'equip de comunicació, que són la Judit Sabaté i l'Aleix Costa, han treballat unes projeccions que complementen molt bé l'espectacle. Així, quan te'n canses de veure el calb de nas llarg movent el cul amunt i avall, pots mirar al seu darrere, i hi trobes un complement molt xulo.

—-La gràfica del disc té moltes lectures. Com la vau treballar?

—És la primera vegada en la història dels Pets que un grafista ens proposa una portada i no li trobem cap pega. Treballar amb el Gerard ha sigut molt xulo. A més, feia temps que el tenia al cap. Un dia vam coincidir al tren i li vaig dir: Tio, et faria gràcia fer la portada del disc? I ell em va respondre: Tota la vida he estat esperant aquesta pregunta. Li vaig explicar de què anava el disc, ell ens va ensenyar la seva proposta, i ja ho vam tenir. Estem encantats amb el que ha fet, amb aquestes rodones que semblen explosions sonores, i també amb la idea que són com les anelles dels arbres, que et diuen l'edat.

—Era inevitable que anéssim a parar a l'edat. Però és que heu titulat el disc 1963…

—És que arriba un punt en què la gent comença a buscar eufemismes per dir-te que tens una edat. Et diuen incombustible, madur, veterà… Així que vam decidir estalviar-los la feina i dir que som del 63. Per tant, no és que siguem boomers, és que som súper boomers. I, a més, ho portem amb orgull. També ens venia de gust titular amb una xifra, perquè no ho havíem fet mai, i perquè aquesta data coincideix amb l'inici del gènere musical que fem servir, aquestes cançons pop amb guitarres.

—El disc que heu publicat és el que teníeu pensat abans de començar? Com era el que teníeu al cap?

—No s'assembla gaire, no. Jo tenia ganes de fer un disc molt arrauxat, poca-solta, i guitarrer, que tingués un punt destraler. Però no em surt (riu). Una mica sí, però m'he tornat massa tou. De totes maneres, penso que ha quedat un híbrid entre el que teníem pensat i el que pensava el productor, i ja està bé que sigui així. El disc té algun punt poca-solta, com No t'escolto o Atracament a la caixa, que són un tipus de cançons que feia temps que no fèiem, però després ja em surt el vessant més melangiós i enamoradís. Aquest no me'l puc treure de sobre, i em sembla que, a aquestes alçades de la vida, ja no me'l trauré.

— Marc Parrot deia en una entrevista que fer discos li serveix per prendre consciència del moment que està vivint. Hi coincideix?

—Sí, té molta raó, perquè quan fas les lletres tu, et penses que fabules, però al darrere de la història que t'inventes hi ha un pinyol, que ets tu. Precisament ara em trobo que em diuen molt Aquest disc és molt tu… De totes maneres, hi ha gent que necessita les cançons per entendre's. A mi m'ajuden, però no les faig amb aquesta voluntat. Les faig per tenir una excusa per pujar a l'escenari. Potser la clau per entendre el disc és la frase Diuen que els anys et fan més savi, creu-me que s'equivoquen. És una bona definició d'aquesta situació vital en què et penses que, com que ets gran, ja no fas ximpleries. Però en realitat tornes a ensopegar, a ensopegar i a ensopegar.

—Amb 1963 la crítica dels professionals ha estat boníssima. Què us diu, el públic?

—Quan fem un disc, al principi l'ensenyem a la gent que té prou criteri per opinar, però que també ens estima prou per no dir-nos tota la veritat. Després ve el pitjor moment, que és aquesta mena de limbe o purgatori que és el mes i mig entre que l'acabes i surt publicat. Ara, la gent em diu que és un disc que potser necessita més escoltes que Som, però que està més equilibrat. No hi ha una cançó com Llavis nous, que dius Què hi fa aquí al mig, com un bolet? Potser per això fa que necessitis més escoltes, per diferenciar la personalitat de cada cançó.

—Com a músic veterà, madur i incombustible que és, li he de preguntar si ja ha trobat la fórmula de la cançó perfecta.

—No, però aquesta recerca és el motor que em fa fer més cançons. Ara, el dia que trobes la cançó pop perfecta ha de ser una putada, perquè, després, què fas?