Les estrelles brillen de dia a Reus en un cementiri ple en record dels difunts

La vigília de Tots Sants va sumir Reus en la malenconia. Va ser un dilluns lúgubre i el cel lluïa un vestit compost únicament amb l'escala de grisos. La pluja amenaçava de fer acte de presència. Els núvols estaven de dol. No obstant això, arribat l'1 de novembre, el panorama va canviar per complet.

Aquells que han abandonat el món terrenal i que ja són al cel van voler acompanyar les persones que han deixat enrere. Les seves àuries esteles van il·luminar un dia brillant, resplendent. No volien que fos un dia de tristesa i de lament, sinó de celebració i d'homenatge per una vida plena. El Cementiri General de Reus va ser ahir l'escenari d'una interminable desfilada de centenars de peregrins que, rams en mà, recorrien la carretera de Montblanc per anar a recordar els seus difunts. Només travessar la porta que separa els mons dels vius i dels morts, els reusencs eren rebuts per un duet de violoncel·listes. Emoció a flor de pell –no podia faltar El cant dels ocells, popularitzat per Pau Casals–, les llàgrimes no van tardar a deixar-se veure. Perquè sí, aquest any els rostres eren ben visibles, només ocults per ulleres de sol.

Les mascaretes formaven part del passat. Abraçades i petons van tornar a ser les reines que eixugaven els plors i que dibuixaven més d'un somriure als llavis dels familiars, amics i coneguts que deambulaven per davant dels nínxols, escalfats la perenne calor de les estrelles que havien obligat a canviar la indumentària: de la trenca i la rebeca s'havia passat als vestits fins i als polos.

Si bé el Mausoleu del General Prim i les volàtils papallones del nou espai dedicat al dol perinatal, instal·lat en un dels xiprers més antics, visible just entrar al recinte, captaven durant uns segons la mirada dels ciutadans, pocs eren els que s'aturaven a observar-los amb deteniment. Tenien pressa. Les hores que podien passar parlant amb els seus difunts eren limitades i s'havien d'aprofitar al màxim.

A l'illa número 5, la família Martínez vetllava pel record de l'avi Valentí, que se'n va anar el 2020 víctima d'un fatídic càncer. En César, el seu net, de 20 anys, intentava dissimular el seu lament. Era el primer cop que visitava el lloc on reposava el seu «Déu». «No havia vingut abans perquè vaig ser un covard, però volia que l'avi sabés que mai no l'he oblidat», comentava. «Ni ho faré», afegia. L'àvia Àngela s'havia fos en una abraçada amb ell. «A què era guapo, el iaio?», preguntava a en César.

Des que en Valentí va morir, tres membres més de la família han estat atacats pel terrible malson del càncer. Després de tanta experiència en combat, demanen una mica de tranquil·litat. «Cuideu-vos molt» era l'expressió que més es repetien.

A l'altra banda de les instal·lacions es dirigia Josefa, de 55 anys. Per arribar al nínxol on reposen els seus pares i un nebot, havia estat acompanyada per la magnanimitat del violí i el clarinet que sonaven en diferents indrets, que abraçaven els reusencs i les reusenques en aquests moments de dol.

«M'han alegrat el dia. Venia amb els mocadors a la mà, però és un goig escoltar-los. Podria passar-m'hi hores, si no fos perquè m'espanta estar en un cementiri», declarava. En arribar al destí, Fina es va creuar amb la seva neboda, Sonia. De la sorpresa inicial es va passar a la rialla i ambdues es van apropar per fer-se dos petons a les galtes. «Quant de temps!», exclamava Sonia. «Com està el teu home? I el fill? Que té xicota, ja?», li preguntava a la tieta.

«Venir aquí per Tots Sants té això, també: retrobar-nos amb la gent que estimem, posar-nos al dia i abraçar-nos després de tants anys», valorava Fina. En el seu cas, les seves germanes ja havien anat abans per netejar els nínxols i oferir quatre frescos rams de flors i un rosari de pètals de roses.

El dispositiu especial

L'Ajuntament de Reus va impulsar un dispositiu especial per facilitar l'accés dels ciutadans al cementiri. Les mesures van incloure l'habilitació de nous espais d'aparcament, una línia especial d'autobús llançadora i l'ampliació dels horaris del servei de transport públic. «M'ha anat molt bé això de poder agafar l'autobús davant de casa, al centre, per apropar-m'hi. Així no em canso ni arribo suada de tant caminar», valorava Josefa.

César Martínez i el seu tiet, David, no estaven tan satisfets. Malgrat l'habilitació de múltiples zones d'estacionament al voltant de la carretera de Montblanc, consideraven que era un «laberint» trobar aparcament i maleïen haver-se trobat amb un dens trànsit per arribar al cementiri, que els havia fet «arribar més tard del que voldríem». «Ho arribo a saber i vinc caminant», expressava en César. En David era més conciliador: «No passa res. Ara anem a fer una barbacoa al mas i tot solucionat», concloïa.