Carxofa a la mà, Carnestoltes l'ha dinyat i Reus s'ha acomiadat

Ahir era un dia trist. La Reina Carnestoltes havia mort. La capella ardent es va instal·lar al Castell del Cambrer, on els reusencs podien acomiadar-se de Sa Majestat, la responsable que perdessin l'oremus durant uns dies, oblidessin la rutina quotidiana i encarnessin allò que somien ser, fos superherois, vikings, Shakira o Gerard Piqué. «Sa Majestat el Rei Carnestoltes l'ha dinyat», es llegia només entrar. Carxofa en mà, com una estrella del pop que no vol deixar anar el micròfon, el cadàver de la monarca rebia un per un els curiosos que volien dir-li adeu per última vegada. Encara engalanada, encara emplomallada, encara radiant.

Els actes commemoratius no es van fer esperar. Dues corones vegetals reposaven als peus del cos inert que, de tant, encara parpellejava. L'ànima era víctima de l'emoció, no volia que la festa s'acabés. O potser es lamentava que, en lloc de roses, gladiols, clavells, cal·les o crisantems, ella hagués rebut pebrots, albergínies, pastanagues i cols. Rodejant el fèretre, la cort somicava desconsolada. «Et fa gràcia?», li preguntaren les plorones a un infant, que va córrer a disculpar-se i transmetre'ls el seu condol. «Portes la guitarra per tocar alguna cosa o per rematar- nos també a nosaltres?», van disparar contra un músic. Superades per la situació, no podien contenir-se.

Mentre les llàgrimes recorrien els rostres dels reusencs, la Germandat dels Set Pecats Capitals va iniciar la seva solemne processó des del Campanaret. No era moment de desfermar la ira, la luxúria, la mandra, l'avarícia, l'enveja, la gola i la supèrbia. La disbauxa s'havia acabat. Vestits d'un pulcre negre, que contrastava amb el radiant i vibrant roig de la invocació, els membres de la corporació deambularen pels carrers cèntrics de la ciutat. La mirada perduda, el somriure esborrat dels seus llavis, les boques es mantenien mudes. Només l'acompanyament musical del grup Staccato i l'eterna rauxa comercial de Reus al vespre trencaven l'aclaparador silenci. El carrer Monterols, el carrer de la Galera, el carrer de Jesús, el carrer Major. Cada vegada eren més els feligresos que decidien sumar-se a la peregrinació. El destí no podia ser altre que el Castell del Cambrer. El Carro de Morts, completament restaurat, ja esperava a la porta per endur-se el cos. Un per un, també volien acomiadar-se de la figura amb què tant esforç van invocar i que tanta felicitat els ha portat. Va ser la responsable de convertir tots els seus somnis en realitat. Durant dos dies, van aconseguir fer embogir tot Reus.

La rua mortuòria anava a portar les despulles cap a l'absis de la Prioral, els carrers de l'Hospital, de la Presó i de Santa Anna, la plaça de la Farinera, el carrer Santa Anna i el raval homònim, fins a desembocar a la plaça de Prim. El camí era recte. Tocava travessar el carrer Monterols i, de nou, eren a la plaça del Mercadal. Al bell mig, la pira estava preparada. El testament ho deixava clar: ja no es pot tornar a fer gresca fins a l'any vinent.