«Cal reivindicar la novel·la romàntica sense complexos»

La seva novel·la arrenca a Reus, l'any 1841, i ens parla del servei de diligències que estava funcionant llavors a la ciutat. Què hi feia, una diligència, a Reus? —La diligència va ser una iniciativa d'un senyor anomenat Josep Brunet, que era cintaire, perquè es dedicava a fer cintes de seda. En aquell moment Reus era la segona ciutat de Catalunya i hi ha un gran xup-xup, es parla de modernitzar la ciutat. A tot Europa ja es viatjava amb diligència amb una certa normalitat, però aquí la gent no es movia, perquè hi havia molts conflictes i els camins eren molt perillosos. I el senyor Brunet té la pensada de posar en marxa una diligència que cobreixi el trajecte de Reus a Barcelona en deu hores. En aquella època, allò era un tren bala.

—Aquell servei el feien servir, sobretot, homes de negocis. Però vostè hi posa a dins quatre persones que no viatgen precisament per feina…

—Exacte. Hi ha un home, l'Evarist Vallhonrat, que se suposa que va a Barcelona per negocis, però en realitat ho fa perquè és la manera que té d'escapar i ser ell mateix. Després, hi ha tres dones. Una, que l'envien a Cuba per casar-se, i les altres són dues dones que, per a l'època, ja són grandetes. I com que no s'han casat, els deixen fer certes coses que les casades no podrien fer mai de la vida. Que en aquell temps dues dones fessin aquell viatge era impensable, perquè era una època de caos i desordre, els camins estaven desballestats, hi havia bandolers… en definitiva, era una mica un món sense llei.

—Amb elles viatgen el Tomàs, un milicià que s'encarrega de la seguretat, i el Pere, que és el xofer. I tots sis viuran una història que ens parla d'amor però també, i molt, de lleialtats.

—Sí, a mi m'agraden molt les històries de lleialtats, i aquí n'hi ha moltes. Per exemple, en l'amistat entre el xofer i el Tomàs. O entre les dues amigues i en la manera com es relacionen amb la tercera dona. Sovint penso que, en aquella època, hi havia més humanitat, avui dia el concepte de l'honor s'ha perdut una mica, ara és un campi qui pugui.

—Precisament les tres dones protagonistes són un clar exemple de sororitat: la practiquen quan aquesta paraula encara no s'havia inventat.

—Sí, primer fan una aliança entre les dues amigues, la Margarida i la Micoia, i després amb la tercera noia. La veuen tan desvalguda i abandonada, tractada com si fos una mercaderia… Però aconsegueixen capgirar-li la vida. Aquesta noia, la Mercè, puja a la diligència amb un destí, i en baixa amb un altre. De fet, a tots els personatges els passa, que aquell viatge acaba sent el més intens que els ha passat mai.

—Ens fa viatjar dos segles enrere, però l'eix de les històries que ens passen ara no ha canviat tant: la vida segueix pivotant al voltant de l'amor, les passions i el desig.

—És que som persones i, en realitat, tot va d'amor. Fixa't que el 90% de les cançons parlen d'això. I l'amor romàntic és el que genera més bogeries i també desperta més odi visceral. Al final, l'amor mou el món.

—Explica que ha escrit una novel·la d'amor i aventures. Cal reivindicar el gènere.

—Sí, gairebé no hi ha ningú que escrigui en català aquest tipus de novel·les que pivoten al voltant de l'amor, que li donin la seva importància, i ho facin sense complexos. Per què s'ha de menystenir aquest tipus de novel·la? El gènere negre pot tenir premis i prestigi, però la literatura romàntica no? N'hi ha de bona i de dolenta, com a tot arreu.

—També és una gran defensora dels finals feliços.

—I tant! Potser hi ha qui dirà: Ets tonta. Doncs mira, sí, soc tonta. Però penso que, quan llegim una novel·la, ens ho hem de passar bé, igual que quan anem al cinema. De vegades, llegim llibres com si fossin medicines, o sentim que estem obligats a llegir certes coses. Però les novel·les ni són medicines ni ens hem d'acabar un llibre que no ens està agradant, igual que faríem amb una pel·lícula o amb una sèrie.