L'Arxiu i el Museu de Reus recuperen la memòria de 35 reusencs deportats als camps nazis

Per fer aquesta recerca han consultat el registre civil, la inscripció als padrons o la documentació del mateix complex de Mauthausen amb l'expedient de cadascun dels deportats. «Ho documentaven tot els alemanys, hi ha fitxes amb tota la informació de cada persona», subratlla Cristià. També han recollit el testimoni oral dels familiars dels deportats o cartes que han facilitat persones properes. Tota una documentació que es digitalitzarà en un futur i serà consultable.

Pedagogia «antifeixista»

El comissari de l'exposició, Joan Navais, evidencia la poca llum que hi ha a la sala del museu: «hem intentat fer l'espai angoixant, per la temàtica». És un tema «poc agradable», però Navais està convençut que se n'ha de parlar. La mostra que es pot veure fins al 15 d'abril, es divideix en quatre àmbits: l'exili, l'internament en els camps de concentració, l'esclat de la Segona Guerra Mundial i, finalment, l'anàlisi de l'extermini.

Qui s'ha fet càrrec de la museïtzació destaca que l'objectiu de l'exposició era «doble». D'una banda, «divulgar i recuperar la memòria» dels deportats de Reus. I de l'altra, aprofundir en la «pedagogia antifeixista». Els deportats van acabar als camps nazis «per les seves idees antifeixistes», recorda l'historiador. Navais explica que la mostra també és un «esquer» perquè si alguna persona té documents o «noves pistes» sobre possibles deportats, s'atansi a l'arxiu per facilitar la informació i seguir investigant.

La funció «social» dels museus i dels arxius

Tant Cristià com Navais reivindiquen la funció «social» dels arxius i dels museus. «Vivim temps difícils i amb discursos d'odi. Hi ha gent que nega l'existència dels camps de concentració», considera el comissari. Amb aquesta exposició esperen «despertar la consciència crítica de la gent», que la societat vegi que els «discursos d'odi» com el racisme, l'homofòbia o el masclisme «poden conduir» a situacions com les que es van viure a Mauthausen o Auschwitz, assegura Navais.

Un tema «tabú»

El Gerard Prats és el nebot de Pere Isern, un dels 35 deportats que l'arxiu està documentant. Isern va lluitar al bàndol republicà i quan va acabar la Guerra Civil, va marxar fins a França on va lluitar amb els francesos a la Segona Guerra Mundial fins que va ser empresonat a Mauthausen. Al ser alliberat, va establir-se a França i només pesava 36 quilograms, recorda el seu nebot. Prats va conèixer al seu oncle quan tenia set anys i comenta que les vivències dins el camp de concentració era un tema «tabú».

El familiar explica que Pere Isern no va dormir mai més en sortir del camp nazi. «Com que no dorms?», li preguntava. «Me'n vaig a l'habitació, m'estiro al llit per descansar, però sempre amb els ulls oberts», responia. «És molt dur, però la memòria històrica no s'ha de perdre», resumeix el familiar de Pere Isern. Prats va visitar el camp d'adult i assegura que «s'ha de veure», «no hi ha paraules de lo bèstia que és».

Llambordes Stolperstenie

El pròxim 29 de març, l'Ajuntament de Reus col·locarà la primera llamborda Stolperstenie a la casa de Pere Isern. Un projecte de memòria històrica impulsat pel berlinès Gunter Demnig, que consisteix en posar una llamborda quadrada al davant del darrer domicili on va viure la persona deportada amb el seu nom i la data de naixement. El consistori ha previst col·locar-ne dotze enguany, dotze més l'any vinent i la resta el 2025. Aquest homenatge es farà de manera paral·lela amb la recerca més exhaustiva de cadascun dels deportats.