«Aquesta història és com un 'western' a la plaça del Mercadal»

Màrius Serra ha construït una novel·la a partir de la història real del pintor i escultor Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000), conegut com El pintor que cremava els seus quadres. Palau Ferré va perdre un litigi contra Miquel Peirats, amb qui havia signat un contracte d'adquisició d'uns terrenys a Reus a canvi de pintures. Quan Palau Ferré va deixar de complir el tracte, Peirats el va demandar i va guanyar el judici. Encara que el promotor va donar els quadres a entitats socials i benèfiques de Reus, Tarragona o Alcover, l'artista va quedar anímicament tocat i va començar a cremar la seva obra.

—Quin impacte et va causar veure per primera vegada una pintura de Palau Ferré?

—La vaig veure impresa en una obra de gran format que em va arribar a les mans. Quan vaig obrir aquell llibre, el primer que em vaig trobar van ser aquells ulls verds. I m'impacten molt. Llavors, a partir de la història que ja coneixia del pintor a través de la biografia que havia escrit el seu besnebot, Francesc Marco-Palau, començo a estalquejar, a buscar per tot arreu, i veig moltes obres més, paisatges de Montblanc, bodegons… però aquells ulls, i les dones colltortes, em fascinen.

—L'obra et porta a indagar en la vida del pintor. Què et crida l'atenció de la persona?

—El primer és que, clarament, era algú que s'havia creat un personatge. Palau Ferré ve de pagès i entra en un món que és el que desitja, però no el que coneix. És un món on prima la imatge de l'artista extravagant. Quan li fan entrevistes i li pregunten coses d'artista, com ara Què faries si el món s'acabés demà?, ell respon extravagàncies. Veig que hi ha una creació del personatge. Em va fascinar com algú amb els seus orígens, que és un home sol i solitari, crea aquest personatge que acaba detonant a l'extrem cremant els seus quadres i aconseguint una notorietat mediàtica que no té a veure amb el seu art. Això és el que em va interessar més: la convivència difícil amb el relat.

—En aquesta història hi ha un antagonista, Miquel Peirats. És algú a qui d'entrada li adjudiquem el paper de dolent, però a mesura que avança el relat la frontera entre bo i dolent es va difuminant.

—Sí, aquest personatge és el que m'acaba generant l'estructura de la novel·la i fa que no pugui deixar d'escriure la història. En la biografia de Francesc Marco-Palau no se n'esmenta ni el nom, i entenc que és pel llegat familiar. Llavors tinc la certesa que he de buscar l'altra part per contrastar-ho, i hi arribo a través de la Carme, dona de Quim Mallafré. El dia que conec el fill de Miquel Peirats i m'explica el relat de l'altra banda que, òbviament, dissenteix, arribo al punt que més m'interessava, que és la reflexió sobre com una cosa tan etèria com el valor artístic pot ser objectivat per la fredor de les xifres del mercat. Però quan començo a imaginar-me Miquel Peirats també veig que sentia una fascinació genuïna de col·leccionista per l'art de Palau Ferré. Però el cas del pintor és atípic, perquè ell no té mitjancers, i allò acaba sent com un western a la plaça del Mercadal de Reus. També penso que el fet de comprar terrenys amb la seva pintura empodera molt Palau Ferré, se'n sent orgullós, fins que algú li deu menjar l'orella, dient-li que Picasso, amb un sol quadre, ja hauria pagat el deute, i ell està dos anys vinga, vinga.

—I, al final, tots hi perden.

—Això és obvi fins i tot per al pintor, que ha comès el pecat de signar el contracte sense llegir-lo, i per això acaba expiant el seu pecat. I Peirats sap que té la raó, però també que, per fer-la valdre, es va enfonsant davant de l'opinió pública. Va a judici i el guanya sense discussió, però queda com el dolent, i al final es redimeix fent donacions.

—Palau Ferré va ser comparat a Miró, Picasso o Dalí. Però la seva obra ha passat completament desapercebuda.

—En els anys que he estat escrivint aquest llibre, he anat fent la pregunta Coneixes Palau Ferré? a tota la gent de la cultura que m'he trobat.

—I?

—Un 93%, ni idea, un 2% feien veure que sí que el coneixien, i el 5% restant eren persones amb vincles al Camp de Tarragona. Jo penso que l'interès de la seva obra no justifica aquesta ignorància.