El pas de l'Ecce Homo s'eleva cap al cel carregat sobre les espatlles

«Nervis i il·lusió», reconeixia tenir el confrare major, Marià Gil. Mesos de treball, d'adaptació, de restauració, d'assajos, derivaven en la Solemne Processó del Prendiment. La Confraria dels Sants Just i Pastor assumia el repte de carregar a espatlles el pas de l'Ecce Homo. Amb la Prioral com a inici i destí, 24 portadors suportaven el pes del misteri sobre seu. «Amb Crist fins al cel!», era el preludi que ressonava abans de flexionar genolls i apropar-lo cap a l'arcàdia. Les cornetes i els tambors de Sones de Pasión deixaven pas a una vibrant ovació per part dels captivats reusencs que resseguien l'itinerari.

«Mamà, m'estic avorrint», es lamentava un infant a la plaça del Mercadal, instants següents que l'última representació de les associacions de Setmana Santa abandonés la plaça de Sant Pere. «No et precipitis, gaudeix de la Setmana Santa», responia la seva mare. Com ells, desenes i centenars de ciutadans van apropar-se a la il·luminada i reflexiva Casa Navàs. Alguns van endur-se una cadira. Sabien que la paciència havia de ser la seva virtut. L'expectació anava cedint pas a l'exasperació. Els confrares de Sants Just i Pastor havien d'anar parant per a recarregar forces i vincular-se, de nou, al món terrenal. El seu recorregut, com els de les confraries de Jesús de l'Amargura i Sant Pere Apòstol, tampoc aliè a les obres del raval de Santa Anna, els havia promès un regal en arribar a la plaça del Mercadal. Havien de fer un esforç final. Quan s'obrís el finestral del recinte modernista, el balcó cantaria saetes.