«Si les cendres cauen en terreny fèrtil, pot germinar una llavor»

—Ha escrit una novel·la que, en síntesi, parla de reconstruccions: materials, socials, emocionals…

—Sí. La història passa a finals del 1348, quan el més gros de la pestilència ja ha passat, però els que queden estan esgotats. Quan episodis com aquests, dolorosíssims i que es van allargant en el temps, s'acaben, arriba el dol. I el dol s'ha de fer ben fet. En aquesta novel·la hi ha dols per la pèrdua de les persones estimades, però també de la salut, de la joventut o el desig. Per això, en aquesta ocasió, a més de la documentació històrica, hi ha una tasca de treball dels personatges que he fet amb la psicòloga Rosa Barceló.

—Els personatges són l'eix de la història, i en destaquen sobretot les dones.

—Sí, set dones, d'orígens ben diferents, que acaben format un petit exèrcit sense armes, en una història de sororitat i amor. Elles avancen intentant frenar el que se'ls està imposant, que és el dret romà. És a dir, les besàvies d'aquestes dones eren molt més lliures que elles: ara es troben que no poden ser testamentàries, ni tutelar els seus fills si es queden vídues o tenir la ciutadania de Barcelona, amb tot el que això comporta. I aquí és on s'acaben ajuntant una esclava, una monja, la filla d'un teixidor i la vídua d'un vidrier entre altres. Les uneix la voluntat de tirar endavant.

—El pal de paller de la història, però, és l'Alèxia Miravall, a qui ja coneixíem de la novel·la El Mercader. Però aquí la fa partir d'una situació complicada: acaba de perdre una persona estimada, és òrfena, amb un germà que vol marxar per seguir la seva vocació i un negoci familiar que recau a les seves mans.

—Sí, a El Mercader havia deixat l'Alèxia molt empoderada, a dalt de tot. Però durant la pandèmia vaig pensar que l'havia de fer baixar del pedestal i que trepitgés el fang. Que tingués molt clar que ella no era una Scarlett O'Hara, que sola no se'n sortiria. Per això vaig plantejar aquest teixit format per un grup de grans perdedores. Hem de pensar que la pesta s'emportava igual homes que dones, però el resultat era molt diferent. Les dones eren fàcils de substituir, amb una nova serventa, una nova esclava o unes segones núpcies. Però, i les vídues? Et podies trobar que havies treballat tota la vida a l'obrador amb el teu marit i que, quan ell es moria, no podies seguir treballant, perquè t'arrencaven el teler de la paret.

—Comptaven tan poc que fins i tot el lesbianisme era tolerat.

—És molt curiós, perquè resulta que les relacions entre homes estaven prohibides, i qui les practicava era torturat públicament fins a la mort. I com és que les relacions lèsbiques no es penaven igual? Doncs perquè no suposaven un problema per al mascle, ni els passava pel cap que les dones poguessin sentir plaer sense ells. I, després, l'Església també ho tenia molt clar: si dos homes tenen relacions, hi ha malbaratament d'esperma, que és la llavor de la vida. Però nosaltres, les dones, no tenim res a malbaratar, perquè només som dipositàries.

—Junt amb totes aquestes dones hi ha una altra figura femenina, una nena anomenada Anna, que és clau en el desenllaç de la història.

—Sí, a les meves novel·les sempre hi ha una criatura, perquè m'he passat 40 anys a l'escola treballant amb infants amb necessitats educatives especials i la mirada dels nens m'interessa molt, perquè tenen pocs filtres. Aquesta nena, que ve d'una situació que també és difícil i dolorosa, s'enfila al terrat, i des d'allà observa el que passa i ho interpreta a la seva manera, però sense malícia. I, a partir del que veu, construeix el seu propi món en un escenari amb figuretes de fang. Això li permet transitar per un espai menys dolorós. L'Anna, a la vegada, també és la dipositària del futur. Les meves protagonistes no se n'acaben de sortir, perquè el dret romà va seguir imperant, però nosaltres no seríem aquí si moltes dones com elles no s'hi haguessin deixat la pell. Les revolucions no es fan d'un dia per l'altre, i si les cendres cauen en terreny fèrtil, pot ser que acabi germinant una llavor, que en aquest cas és l'Anna.