«No sabem veure la sexualitat de les persones amb diversitat funcional»

Carlos de la Cruz és sexòleg, doctor en Psicologia i director honorífic del Màster en Sexologia de la Universitat Camilo José Cela. Serà un dels ponents de la segona jornada Sexualitat i diversitat funcional que tindrà lloc a firaReus el 27 d'abril. Assenyala que la sexualitat es basa en tres aspectes, «com soc, com em visc i com m'expresso», i que és inherent «a totes les persones».

— Hi ha diferències entre la sexualitat de les persones amb diversitat funcional i la resta de la població?

— No hi ha cap diferència. Qualsevol persona amb diversitat funcional existeix objectivament, es viu i s'expressa. Té cos, genitals, identitat, desitjos. El que passa és que a les persones amb diversitat se les educa menys en aquest aspecte. No és un problema de la sexualitat, sinó de com l'entorn l'aborda.

— Quins prejudicis existeixen?

— S'acostuma a tenir una visió reduccionista de la sexualitat i es vincula només a les relacions sexuals. Quan es percep que les persones amb diversitat funcional potser no tindran relacions sexuals, que no tindran parella o fills, cosa que molts cops és un error, sembla que la seva sexualitat és menys important, se les asexualitza perquè no s'apropen al model d'una societat que exigeix joventut, bellesa i coits.

— S'està reprimint la seva sexualitat?

— Crec que encara hi ha moltes coses a treballar, però estem molt millor a com estàvem fa deu o quinze anys. Jo no diria que la paraula sigui reprimit, no crec que hi hagi la voluntat de fer-ho. Més aviat és que la societat no sap veure la sexualitat de les persones amb diversitat, no l'afronta i no la cultiva. Si els veiem com si fossin nens, si els infantilitzem... Si els veiéssim com adults, ho veuríem millor i actuaríem en conseqüència. Això no obstant, no n'hi ha prou amb dir que la sexualitat en les persones en diversitat funcional existeix, sinó que hem de treballar perquè tinguin més informació, més intimitat, tinguin en millor consideració el seu cos nu, tinguin més i millors relacions personals... Moltes d'aquestes persones necessiten un suport perquè això pugui assolir-se. El que s'ha de fer és que cadascú assumeixi la responsabilitat que li pertoca: famílies, centres educatius, centres de dia i ocupacionals... Si pensem que l'educació sexual fa falta, no podem contribuir al silenci, hem de parlar amb aquestes persones. Si creiem que necessiten intimitat, els l'hem d'oferir, no esperar que ens la demanin.

— Com es brinda aquest suport?

— Pot ser de moltes maneres. No es tracta només de donar-los informació, sinó que a vegades s'ha de facilitar-los un estímul, un espai d'intimitat, treure'ls el bolquer... Jo puc accedir a través del mòbil a molts estímuls, o anar a una botiga eròtica, o marxar de casa si vull espai, però ells necessiten una ajuda, com pot ser facilitar-los una postura perquè puguin accedir als genitals. Això es faria no pensant en què es masturbin, sinó que aprenguin a conèixer el seu cos, que puguin sentir la mà als genitals i els genitals a la mà. Els objectius són que aprenguin a conèixer-se; que aprenguin a acceptar-se i a sentir que són dignes de ser estimats, que és el més complicat; i que quan es presenti una expressió eròtica, generi benestar.

— Es necessita més educació sexual al respecte?

— És lògic, la sexualitat de persones amb diversitat funcional no s'educa, però és que el tema de l'educació sexual encara no el tenim resolt. És un error comú dels últims 30 anys. Perquè sigui educació sexual de veritat, no ens podem limitar a xerrades d'una hora en què s'explica com posar un preservatiu i que has d'anar amb compte. Ha de ser una educació integral, feminista, diversa, que integri el col·lectiu LGTBI i inclusiva. Ha de ser progressiva al llarg de totes les etapes. No crec que sigui realista demanar una assignatura, però sí que hauríem d'anar impregnant a poc a poc els alumnes amb continguts relacionats, i el professorat i les famílies haurien de continuar treballant els temes.

— Jornades com la de Reus ajuden a parlar del tema?

— Sense cap dubte. El simple fet que hi hagi un cartell públic i que es difongui ja ajuda. Si fins ara no m'havia plantejat que aquest tema fos interessant, potser ara li donaré una volta.