Carles Pellicer, el botiguer que somiava ser alcalde

«Ara aniré a l'atur, com toca». Carles Pellicer Punyed és a punt d'abandonar el despatx d'alcaldia. Llicenciat en Dret, no tenia vocació per a ser advocat. «Soc botiguer», defensa. Comerciant de pintures i vernissos, anhelava anar molt més enllà del taulell. «Em vaig fixar com a objectiu ser alcalde de Reus», recorda. Volia representar la seva ciutat. El desig el va portar a presidir la Jove Cambra i la Unió de Botiguers, fins que la voluntat d'aquell marrec es va convertir en una realitat. Dotze són els apòstols, els treballs d'Hèracles, els signes del zodíac, les estrelles de la bandera de la Unió Europea, el nom d'un popular whisky irlandès, els mesos i els anys que Pellicer ha estat vivint el seu somni. Ningú l'ha forçat a abandonar-lo. «Has de saber entrar, saber estar i saber marxar», reflexiona. Al cap i a la fi, el dotze és símbol de l'ordre, el bé i la perfecció. «Ja és suficient». Tocarà tornar a ser un reusenc més i, això, no l'espanta. «Un alcalde és un ciutadà més que, durant un temps, fa d'alcalde i, després, a una altra cosa», afirma. Adverteix d'un matís de la seva pròpia frase que no és pas subtil. «Jo no soc l'alcalde, sinó que faig d'alcalde». Tampoc tenia el seu despatx, sinó que treballava al despatx del batlle. «Ara li toca a un altre».

Quan Carles Pellicer va acceptar la vara el 2011, estava complint un somni. Més d'una dècada ha estat viatjant pel món oníric. Aterrat al 2023, assegura que continua sent idèntic al Carles Pellicer d'abans, «amb les mateixes ganes i la mateixa il·lusió». No obstant això, hi ha un aspecte en què sí que ha canviat. «Vaig entrar amb cabell i marxo sense», reconeix. Pep Guardiola va deixar la banqueta del FC Barcelona un any després del debut de Pellicer a l'alcaldia. Deia que s'havia buidat, que necessitava omplir-se, i, en la seva etapa al capdavant de la plantilla blaugrana, també va haver de ser testimoni del retrocés del cuir cabellut. Un dels factors que accelera la pèrdua de pèl és l'estrès. El tècnic de Santpedor va haver de suportar la ferotge rivalitat amb el Real Madrid i el seu propi èxit, que exigia que acumulés títols temporada rere temporada. Plàcida tampoc és la paraula que millor descriuria el pas de Pellicer per l'Ajuntament de la capital del Baix Camp.

És l'alcalde de les «tres crisis», una per mandat: econòmica, política i sanitària. «Ens en vam sortir», resumeix, però no exemptes d'esforços. No només es va posar a prova la capacitat de gestió dels polítics al capdavant del consistori –tres vegades–, sinó que la resiliència mental de la població, inclosos els representants de les institucions, va afrontar un desafiament majúscul. En l'àmbit personal, la situació financera que travessava l'Ajuntament quan assumí la batllia el va deixar tocat i remant per a no enfonsar-se –el juny del 2012, es registrava un deute de 405,42 milions d'euros–.

L'escenari amb què es trobà va suposar un descomunal impacte en un botiguer que, tot i la seva experiència al Parlament de Catalunya, veia com el seu anhel es transformava en un malson. És el moment més complicat que li ha tocat afrontar en aquests dotze anys. «L'economia estava no a zero, sinó per sota; no podíem pagar les nòmines, els proveïdors, res. Els bancs ens perseguien per a cobrar i no teníem diners», recorda, dolgut, l'alcalde sortint. «Es van haver de prendre solucions molt dràstiques», reconeix. Pellicer expressa que va ser «molt difícil» superar el crític període, tant en el context polític com en l'íntim, i que prefereix «no parlar-ne». «No ploro, però quasi, quasi», deixa anar. Les tenebres tornen a ennuvolar la seva ment, però el sol tornà a sortir.

La calma després de la tempesta

Amb tot, i malgrat la ruptura del pacte de govern amb el PP, CiU tornà a ser la força més votada el 2015, però els acords amb ERC i Ara Reus no foren suficients per a obtenir la majoria. «Això va provocar, per exemple, que els impostos no els poguéssim tocar gens durant quatre anys, cosa que va representar un llast important a l'economia», rememora. La situació, marcada endemés pel procés independentista, es va haver de revertir en el següent mandat per a garantir que es mantenien tots els serveis. La tercera legislatura havia de ser la de la calma. La fórmula es repetia i Junts, ERC i Ara, ja amb majoria, es repartien el pastís. L'hora de completar els grans projectes havia arribat. Ningú albirava que, en l'horitzó, s'apropava una tempesta que ho capgiraria tot. «Quan ho teníem tot bé, va venir la pandèmia, que no ens va permetre fer les inversions que corresponien en el moment, quan teníem ja l'economia sanejada», recorda. Més de deu milions d'euros es van destinar en múltiples paquets d'accions dirigits a «ajudar la gent», una inversió considerada prioritària i necessària, però que, alhora, suposava canviar el destí de les partides previstes. «Hauríem pogut fer moltes més coses amb aquests diners com, per exemple, més pisos», detalla Pellicer, qui, precisament, havia anunciat en campanya la projecció de mil habitatges de lloguer social.

Pellicer no s'ha trobat mai amb un mandat dòcil en el qual poder executar el seu full de ruta, però se sent satisfet amb l'evolució que ha viscut Reus. «Crec que la ciutadania, en general, està contenta», valora. El renovat passeig de la Boca de la Mina –la nineta dels seus ulls, a falta d'incorporar-hi el parc de la Bassa Nova, a l'espera de tornar a redactar el projecte després que la licitació quedés deserta–, el Mas Totosaus, la Hispània, el Centre Cívic Gregal, la pacificació del nucli històric, els polilleugers o el Centre Social El Roser són alguns dels galons que pot lluir a la solapa de l'americana. «Què ens ha faltat? Serveis i equipaments, i en això estem, en l'etapa de fer habitatge», puntualitza, assenyalant tant el projecte a l'antiga cotxera d'autobusos d'Horts de Miró com la promoció de Redessa a Mas Iglesias. «La meva idea ha sigut posar l'equilibri i fer una ciutat on es visqui bé, una ciutat que sigui agradable i buscar inversions perquè la gent s'hi guanyi la vida», reflexiona. «A base de moltes petites inversions, hem fet una ciutat on val la pena viure», conclou.

Està orgullós de la feina feta, però no oblida fer autocrítica. Comenta que li hagués agradat dedicar més temps i diners a la construcció d'habitatges de lloguer social, al condicionament de zones verdes, al pàrquing d'autocaravanes, a l'adquisició de sòl industrial –preveient, també, la reparcel·lació de sectors per a disposar de pastilles prou grans perquè puguin instal·lar-s'hi les companyies interessades– i a la projecció del CEPID 2, amb l'objectiu de fer «un salt molt potent en l'àmbit de les empreses tecnològiques». «Tampoc hem volgut demanar més crèdit», explica, tot recordant el «llast» viscut per la covid. Aquests seran reptes que, en tot cas, haurà d'entomar el nou govern. «Hi haurà la suficient massa econòmica per a afrontar el que ens vingui», rebla. Pellicer deixa un darrer deure pendent: parlar amb Adif per a transformar la platja de vies en un espai verd i residencial.

Les renúncies del camí

El somni s'ha complert, però recórrer aquest trajecte de dotze anys ha implicat haver de fer renúncies. En concret, el temps i la vida privada han resultat ser els elements sacrificats. «La Cori –la seva dona– ha entès sempre que aquesta era la meva vocació i quin era el rol de cadascú, però hem seguit un camí que continua i que ara entrarà en noves etapes», manifesta. Trobar l'equilibri no ha estat una tasca fàcil i, per tant, celebra haver-lo descobert. «Sense ella, seria difícil arribar on he arribat», insereix. «Equip» és una de les paraules que Pellicer empra més per a definir el tàndem conformat amb la seva parella, i la repeteix per a remarcar una de les claus de la governabilitat d'un municipi. Ha treballat braç a braç amb partits tan dispars com el PP, ERC i Ara Reus, però està orgullós dels «equips» de regidors i tècnics municipals de què ha format part. Pellicer afirma que la dinàmica d'entesa i unió s'explica, sobretot, per l'objectiu comú de millorar Reus. «La confrontació només porta a problemes i a no avançar», analitza, diagnòstic extrapolable a la relació entre la capital del Baix Camp i Tarragona. S'ha de caminar plegats i en la mateixa direcció per a certificar la potencialitat de l'àrea metropolitana del sud de Catalunya –que no la «segona» àrea metropolitana, perquè «segona no ho som»–.

No el va doldre que es canviés la ubicació de l'estació intermodal, passant del terreny adjacent a l'Aeroport cap al terme municipal de Vila-seca, perquè allí es troba «el nus ferroviari per excel·lència del Camp de Tarragona». «Abans estava més en terme municipal de Reus? Sí, però de què ens serveix que estigui al terme municipal si no dona tot el servei que ha de donar?», reflexiona. Creu que les «polítiques més egocèntriques o de campanar» han de cedir espai a «compartir». «Reus és Reus, Tarragona és Tarragona, Salou i Cambrils són Salou i Cambrils, però ens hem d'entendre en coses importants més enllà de mantenir cadascú la seva idiosincràsia», remata.

El final d'una era

El 17 de juny del 2023, Carles Pellicer deixarà de ser, oficialment, alcalde de Reus. Marxa «tranquil», marxa «bé», marxa ell. Perquè ha volgut. I això no ho pot dir tothom. «La mateixa vocació fa que prengui aquestes decisions», valora. És el tresor de la llibertat. Assenyala que l'últim que voldria és ser «un tap» i l'hora de fer un pas al costat ja ha arribat. L'endemà del traspàs de poders, el 18 de juny, ja no esperarà cap trucada.

Podrà apagar el telèfon mòbil, relaxar-se i rememorar –o oblidar, segons vingui de gust– els moments viscuts durant tant de temps, recordar cada una de les persones que ha conegut gràcies al seu càrrec i que s'endú com a «tresor». Un botí ben ple. El tòpic diu que el veritable tresor són els vincles formats en la cerca del somni, i Pellicer és d'aquest parer. «He fet moltes amistats, he conegut persones que mai no hagués pogut conèixer», afirma amb orgull. «Ser alcalde, per a mi, ha estat un honor».

El botiguer continuarà rondant per Reus el que restarà de mes. Encara no se n'ha cansat. Vol viure Sant Pere, no contempla perdre's la Festa Major. Això no obstant, enguany, no ho farà des del balcó de l'Ajuntament, sinó des de la plaça del Mercadal. Com un ciutadà més. Un reusenc més que va fer d'alcalde i que, ara, tornarà a estar entre la població.

L'1 de juliol del 2023, Carles Pellicer s'enfundarà el casc, pujarà a la motocicleta i, amb els seus amics, emprendrà una ruta per Europa per a desconnectar, una paraula que, fins ara, li era desconeguda. Serà un mes de benzina, d'asfalt i de cremar roda. Al novembre, farà 65 anys. La idea de la jubilació comença a sobrevolar. La porta de la política, però, la deixa mig oberta. «No cal tancar-se les portes», subratlla. Mai se sap. «Després, ja faré», conclou.