«Cal entrar a les galeries d'art amb més naturalitat»

—Aquest any la Galeria Anquin's celebra el 50è aniversari. La història d'aquest espai emblemàtic de la ciutat no s'hauria escrit sense la iniciativa que, ara fa cinc dècades, van tenir els seus pares, Pepita Giner i Antoni Quinteiro.

—La mare va ser el cap visible, però la idea va ser de tots dos. El meu pare hi va tenir molt a veure, perquè era molt emprenedor. Des de molt jove havia tingut la inquietud de buscar i comprar obres d'art, i aquest món li agradava molt. I la mare, que havia treballat al negoci familiar, el Colmado Giner, tenia molt do de gents. Feien un bon tàndem. Quan van decidir obrir la galeria jo tenia uns deu anys i recordo que, quan m'ho van dir, no sabia ni què era allò.

—Ni vostè, ni segurament molta gent de Reus …

—Sí, va ser una de les primeres galeries que es van obrir fora de Barcelona, i això va ser molt nou. Però des del primer moment, van tenir molt bona acollida a la ciutat. Des del principi, van exposar amb un nivell molt alt, emmirallant-se en altres galeries de Barcelona. Van inaugurar el març del 1973 i, al maig, ja van fer el primer Saló de Maig, que va ser una de les coses més emblemàtiques de l'Anquin's, perquè es va convertir en punt de trobada d'artistes d'arreu. Des del començament, els pares van ser molt innovadors, a més de portar la galeria de manera molt professional.

—Han passat 50 anys i la visió de l'art, així com la societat, han canviat força.

—Amb els anys, ens hem anat adaptant als nous temps. Ara no tenim tantes visites presencials com virtuals, a través de les xarxes o internet. Tenim més seguidors que visitants. Després, ja no és tan important estar a Reus, perquè pots arribar al mercat mundial a través de les xarxes i les fires… I encara que la missió d'una galeria com la nostra sempre ha estat fer de pont entre els artistes i el públic, ara el mercat és global: podem arribar a un públic més ampli. La dificultat consisteix a trobar artistes que tinguin interès i es puguin promocionar a escala mundial.

—Quins criteris apliqueu per fer aquesta tria?

—Són criteris molt personals, i, de fet, el bonic de les galeries d'art és que totes tenen la seva personalitat. Aquí no hi ha franquícies, no trobaràs mai el mateix en dues galeries, perquè cadascuna imprimeix el seu caràcter amb els seus artistes. Nosaltres, per exemple, tenim uns artistes bastant fidels. També intentem incorporar artistes joves i, després, també tenim un interès especial en l'escultura contemporània.

—Ara els artistes joves estan més formats que fa uns anys.

—Ens agradaria treballar més amb artistes i col·leccionistes joves, però no és tan fàcil. Una cosa és que hi hagi molts artistes que tinguin una formació i que es vulguin dedicar professionalment al món de l'art i, l'altra, que la societat ho pugui absorbir. Entrar en el món de les galeries no és fàcil, i guanyar-se la vida com a artista és complicat. És difícil poder donar suport a tots els artistes joves, igual que és complicat que la gent jove s'acosti a les galeries d'art. Si no t'hi han portat els pares, o hi has anat amb algú, existeix una mena de barrera. Però s'hi hauria d'entrar amb més naturalitat, perquè una galeria d'art és un espai gratuït on tothom és benvingut.

—Encara entenem les galeries d'art com a botigues…

—Sí, però la nostra voluntat no és només vendre els artistes, sinó també que siguin coneguts i apreciats, que la gent gaudeixi amb l'art. Per això fem activitats paral·leles que ens porten altres públics.

—També heu de rebatre la creença que l'art és difícil d'entendre, que no és per a tothom.

—Jo diria a la gent que no tingui por de visitar una galeria o un museu, i que ho faci sense prejudicis. Que es deixi emportar per les emocions i les sensacions. Després, a base de veure exposicions, hi vas entrant, et vas formant un criteri. És entrar en un món obert a les interpretacions. És cert que hi ha un art més conceptual que requereix un esforç intel·lectual i que això sovint ha creat una certa distància. Però, a la galeria, seguim una línia equilibrada entre una part més de concepte i una part més estètica, que considerem que també és important, perquè l'art, a més d'incorporar un missatge, també ha d'emocionar.