Els Cóssos porten a Reus l'adrenalina abans de 'fer l'índiu' a mitjanit

Sant Pere és una Festa Major centenària. Els anys passen, la societat evoluciona, però la tradició, amb les adaptacions necessàries per a romandre en el temps, es manté fidel i permet als ciutadans tocar de peus a terra. Escassos dies fa des que la multinacional dels videojocs Nintendo va presentar els seus pròxims llançaments al mercat: noves entregues de Mario, Zelda, Pikmin... Ahir, però, ni el més magnètic dels anuncis podia enganxar petits –i no tan petits– al sofà de casa. Una nova edició dels Cóssos, la catorzena d'aquest torneig de jocs tradicionals, havia arribat a la plaça del Mercadal. Setze equips, representants dels elements festius, hi formaven part.

L'emoció i l'adrenalina era palpable minuts abans que sonés la campanada de les 19.30 hores. Cada vegada més gent s'amuntegava al voltant del quadrilàter central i la corda que separava concursants i afició vibrava com si Hulk Hogan hagués entrat a un ring de WWF –l'actual WWE, empresa de lluita lliure professional–. Quan el comunicador Josep Baiges agafà el micròfon per donar la benvinguda, l'ovació fou eixordadora. No era tarda de tronada, però ho semblava.

El pal ensabonat, la cursa de sacs, el llançament de pinyol de coca de cireres i la cursa de cintes amb bicicletes eren les quatre proves que posaven a prova destresa, equilibri, rapidesa, coordinació i potència –de cames, braços i boca–. Dividides en quatre grups, les colles competien en tots els elements. Guanyar en una categoria valia tres punts. Només els millors podien passar de ronda. Calia tenir present, però, un antecedent. El certamen de bitlles de Sant Pere es va celebrar el dia 18 i els seus resultats comptaven per a la classificació general. El Bou, el Drac, la Cabra i el Masclet començaven amb tres punts d'avantatge en haver estat els millors a la jornada avançada.

Com qualsevol certamen esportiu, no podia faltar el Gonna Fly Now –coneguda popularment com a cançó de Rocky– abans de saltar al terreny de joc. Els competidors no van tardar a veure que aquells jocs tradicionals no eren cap broma i que s'haurien d'esforçar de valent. Llençar el pinyol de la cirera requeria una tècnica que implicava, per exemple, engolir la coca abans per deixar llibertat de moviments al projectil. Enfilar-se pel pal ensabonat de quatre metres no era només una qüestió de força bruta perquè, si no, la lenta, però contínua relliscada era inevitable.

Amb la cursa de sacs, s'havia d'anar amb compte per evitar entrebancar-se amb la tela que envoltava als peus. La prova de cintes amb bicicletes era, probablement, la més temuda per als participants. A simple vista, semblava un plàcid trajecte en què havien de recollir unes cintes, fent encaixar la punta de la llança amb unes anelles. No era fàcil. Centrar la visió en l'objectiu, mantenir l'equilibri amb una sola mà al manillar, apuntar i encertar l'arpó no estava a l'abast de tothom. Fer diana en tres ocasions ja era una fita històrica que mereixia ser celebrada.

Amb tot, la vetllada no havia fet més que començar. L'adrenalina del moment havia fet que jugadors i espectadors necessitessin més emoció. Havien de recarregar energies amb un bon sopar, això sí, però encara tenien corda per estona, i això que, al migdia, havien tingut la possibilitat de buidar-se i cansar-se encara més amb el concert-vermut que La Cosina va protagonitzar a la Palma. Hi havia ganes de fer l'índiu. L'Àliga i els Gegants Indis ja estaven escalfant a la banda. Volien sortir dels seus amagatalls per unir-se a la festa de mitjanit. Enguany, tenien un nou amic: se'ls sumava el Ball de Mossèn Joan de Vic. La disbauxa de la Festa Major de Sant Pere també és tradició, i ja està aquí.