«L'edatisme existeix a la nostra societat i caldria corregir-lo»

Josep Abelló va ser alcalde de Reus entre 1985 i 1999. Com a «polític jubilat», va impulsar el SeniorLab, un laboratori ciutadà que busca redefinir una societat cada vegada més longeva en detectar «la soledat terrible» que patí la gent gran amb la pandèmia. Les seves converses es fonamenten en la intergeneracionalitat i la interdisciplinarietat. Prefereix parlar de longevitat, «que és un valor», en lloc d'envelliment.

— Què van veure amb la pandèmia?

— La pandèmia va mostrar que la societat té assumides coses que caldria corregir, i una d'elles és el tracte a la gent gran.

— Què vol dir?

— Com va dir un metge valencià que va reunir firmes perquè els bancs atenguin presencialment, jo no soc idiota. No em diguis que vens a ajudar-me. Vull que sàpigues que existeixo i que tinc les meves limitacions. Pregunta'm si necessito ajuda amb el mòbil o els caixers automàtics i ja et diré com ho has de fer. Ensenya'm a fer-ho servir. L'edatisme –els prejudicis i la discriminació que pateix la gent gran arran de la seva edat– existeix.

— A la societat hi ha edatisme?

— Sí, sens dubte. La banca és l'exemple més senzill. «Ai, no pateixi, jo l'ajudaré, això és molt fàcil», et diuen, sense preguntar si saps fer servir el caixer. «Jo li arreglaré, miri, pitgi aquí», i et porten el ditet cap a la pantalla. Escolti, no. Soc una persona adulta. No em tracti com si fos beneit. Aquest tracte és inadequat.

— En veure una persona de certa edat, ja van directament a ajudar-la?

— Sí. Nosaltres volem ser útils. Jo tinc la sort d'haver trobat això. Els avis i àvies no volen anar als casals. Allà només hi ha gent gran i no fan res més que jugar al parxís i veure sèries. Hi ha la mare d'una companya que va a un casal i no li agrada gens, però és una dona molt culta i després va a fer lectures a un altre lloc. Està encantada. Parlo d'una persona, però aquesta sap llegir i una altra sabrà cosir o cuinar. Fem que la gent ens relacionem.

— Els casals són una manera d'aïllar la gent gran?

— Els avis hi estan sols. Hi ha només gent d'aquella franja d'edat.

— Com evoluciona el projecte?

— Quan vam presentar el laboratori al maig, estàvem a tocar de les eleccions i sabíem que hi hauria una aturada, no de la nostra activitat, sinó del compromís polític. Estem en un grau de maduresa important, però sentim que no hem pogut generar una estructura de base que sustenti el projecte, que encara no hem arribat a la fase de prototipar les idees. Ens reunim gent molt diversa i, de fet, els que som menys som els jubilats. Això vol dir que els companys han de treure temps de la seva vida laboral i personal, i costa. El gran dilema és veure realitats. Havíem d'esperar que les estructures polítiques s'acomodessin. Ara estem començant a preparar projectes per a algunes institucions. El laboratori no executa. Pensa, proposa i busca qui ho faci possible.

— Per on passa el futur?

— Hi ha molt camí a recórrer. És més fàcil estar darrere de la pancarta queixant-te que no pas arromangar-te. Ara la ciutat reclama que ens arromanguem. Quan vam analitzar la pandèmia, vam veure la soledat terrible que podia patir la gent gran, però també l'esperança, en aquelles sortides a partir de les 20 hores. Per què no ens aferrem a això també? Recordem com ens ajudàvem? L'energia la tenim en la ciutadania. Busquem-la.