«Tots podem ser agents de prevenció del suïcidi i això es fa escoltant»

Laura Horcajo és psicòloga i supervivent. Fa una dècada va perdre la seva mare per suïcidi. El moment de la mort va ser «molt traumàtic», però els anys previs també van estar plens de «molt dolor». En cap moment es va trobar amb algú que l'entengués. L'estigma per la mort i, en concret, pel suïcidi feia que la gent considerés que el més oportú era «no posar-s'hi per no ficar la pota». «Amb prou feina hi ha recursos per a la persona en risc, però als familiars se'ls deixa totalment de banda», afirma. Treballat el període de dol, es va unir a l'Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS) per suplir una «mancança» i ajudar els familiars en el moment que una persona està en risc.

— Encara és un tabú el suïcidi?

— Sí. Comença a no ser-ho, però costa molt. Quan faig formacions, moltes vegades em diuen «jo no soc psicòleg, he derivat a qui pertoca». L'actuació està ben feta, però hem de tenir en compte que tots podem ser agents de prevenció en el suïcidi i això es fa, simplement, donant cabuda a parlar, perquè potser aquella persona està trobant en tu el primer espai on pot expressar els seus sentiments, i això en si ja és una prevenció. El primer pas el podem fer tots. No tanquem aquesta porta.

— A la població li costa detectar que al seu voltant hi ha conductes amb risc de suïcidi?

— Sí. Aquí tenen un rol molt important els mites. Es diu que qui ho diu, no ho farà; que qui vol fer-ho, no ho va dient... Aquests mites ens deixen més tranquils. Si creiem que qui ho diu no ho farà, ja està, problema tapat. Realment, quan algú et diu «estic cansat de tot», això és un senyal, però a vegades ens el saltem per protegir-nos a nosaltres mateixos. A més, ens han ensenyat que la conducta s'extingeix si no li fas cas. És un principi en psicologia que pot funcionar, però també és veritat que, abans que s'extingeixi, va pujant de nivell, i en els adolescents no hi ha tant marge des de la temptativa al suïcidi, perquè hi ha més impulsivitat i l'escorça prefrontal no està encara ben treballada. Estem assumint un risc molt alt.

— Com es preveu el suïcidi?

— En primer lloc, no s'ha de tenir por a parlar-ne. La informació és poder. Si coneixem els factors de risc, com pot ser que aquella persona passa per una crisi vital; els factors protectors, com tenir una bona relació familiar; i els senyals d'alerta, com verbalitzar la ideació suïcida o autolesionar-se, ja tenim molt fet. Com més gent ho coneguem, més fàcil és fer aquesta prevenció.

— Quan es detecta que una persona està donant senyals, com s'ha d'actuar?

— Preguntant directament. Sense pressionar-la, però fent que sàpiga que estem aquí, que l'escoltarem, que no la jutjarem, i, després, donant l'alerta a professionals i ajudant-la a buscar els recursos que té a l'abast.

— En general, la societat és empàtica en aquests casos?

— Cada cop som una societat més individualista i això ens desempatitza molt de l'altre. En concret, en el risc per suïcidi, hi ha un factor d'autoprotecció. Com que no sé què fer amb aquest problema, millor el minimitzo i penso que no existeix.

— També s'ha de treballar per trencar aquesta cuirassa.

— Exactament. El que pots fer és escoltar. Tens el teu rol de familiar o persona propera, que no de professional. No has de solucionar el problema. Has d'acompanyar i escoltar.

— El personal sanitari està prou format en suïcidi?

— No. Com a psicòloga, he fet el grau i un màster i el suïcidi no és una assignatura, ni tan sols un mòdul. Tota la meva formació ha estat perquè l'he buscada externament. Els metges de capçalera són el primer punt de contacte per a la població en risc i, com que no tenen aquesta formació, els és molt difícil actuar.