«Al Fortuny volem recuperar la capitalitat artística»

—Com ha sigut aquest pas professional d'assumir la direcció del Fortuny?

—Ha estat una mena de relleu natural, després de deu anys portant la direcció del Cicle Grans Mestres, perquè conec molt bé la casa i el seu funcionament. Hi estava vinculat de manera permanent i, apel·lant a la sensatesa, semblava el més normal. I no només pel fet que ja treballava aquí, sinó també per ser una persona vinculada a les arts escèniques que pot representar Reus a escala nacional i internacional.

—Què el va fer decidir acceptar la proposta?

— Quan t'encomanen una feina com aquesta, no és qüestió de pensar si la vols fer o no, sinó de valorar si tens la capacitat per fer-la. No es tracta només de programar, sinó de dotar la programació d'una personalitat pròpia. I penso que sí, que després del recorregut amb el Cicle Grans Mestres i d'haver assumit la direcció artística d'altres projectes fora de Reus, era un bon moment per donar una empremta personal a la programació del Fortuny.

—Quina serà, doncs, l'empremta de Francesc Cerro?

—No es tracta només d'entretenir, perquè en aquest moment no podem lluitar contra el millor entreteniment: per sis euros al mes pots tenir plataformes com HBO o Netflix. Hem de donar un valor afegit generant reflexió. Estem en una societat de canvis ràpids i constants, que sovint no sabem com encaixar. Volem generar aquesta reflexió i que el públic, quan s'assegui, potser no se sent gaire còmode amb el que veurà, perquè li estarem posant un mirall. I plantejar-ho no com una conclusió, sinó com un punt de partida.

—Això suposa trencar amb la línia que se seguia fins ara?

—Jo crec que no, almenys des del Cicle Grans Mestres ja fa temps que treballem amb aquesta idea. Les persones que han vingut al teatre aquests deu anys ja saben cap a on anem. I penso que hem aprovat. La prova és que hem celebrat els deu anys. Que avui dia un projecte cultural faci deu anys és molt difícil, sobretot si parlem d'un teatre públic. Així doncs, hi ha una continuació natural. A més, si volem estar a l'altura d'altres teatres europeus, hem de fer el pas a una contemporaneització de la programació.

—Quin espai aspireu a ocupar en l'oferta de les arts escèniques del territori?

—Volem ser la casa de tots, no només dels reusencs, sinó de totes les persones del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre. Volem recuperar la capitalitat artística que semblava que s'havia atomitzat. Però, per poder-la assumir, necessitem que el que es faci a dalt de l'escenari tingui un pes. Tenim una responsabilitat. No es pot ser capdavanter de les arts escèniques de la província de Tarragona sense fer alguna cosa diferent, hem d'anar més enllà. I aquest més enllà passa per ampliar la perspectiva que ja tenim dels Grans Mestres, confiant en les persones del territori, donant-los les mateixes oportunitats, al costat de noms consagradíssims.

—Em vol dir algun nom que per a vostè seria un somni fet realitat, per a la seva primera programació del Fortuny?

—Només un? En tinc milions.

—Els que vulgui, però que siguin factibles.

—Hi ha moltes coses que són factibles. Si et dic un nom, faria poca justícia a la resta. El que sí que et diria és que vull projectes que vinculin el territori amb una antena artística internacional. Que el que fem no es quedi només aquí, sinó que tingui un recorregut, un pes i un reconeixement exterior. Per dir-ho d'alguna manera, amb la programació farem un vestit a mida. Hi haurà una part que no es podrà veure enlloc més que aquí. Encarregarem aquella producció expressament per al Fortuny, i qui la vulgui veure, haurà de venir. No parlem de coses d'àmbit local, sinó de temes que són capaços d'unir el local amb l'universal.

—Sempre ha treballat en molts àmbits. Ho seguirà fent, ara que assumeix el càrrec?

—És necessari. Algú que porta una direcció artística no es pot desconnectar. La seqüència natural és seguir treballant en projectes, sempre que no entorpeixin la relació laboral. I insisteixo que és necessari: una persona que porti un teatre o la direcció artística d'un centre d'art contemporani no es pot despenjar de l'art. Ha de continuar creant i sent reconegut pel que crea.