150 dies en què l'àngel es convertí en dimoni

Doctor Jekyll i Mr. Hyde. El govern de Reus ja ha superat els primers 100 dies de no-bel·ligerància. Avui se'n sumen 150 des que Sandra Guaita alçà la vara d'alcaldessa. En aquest temps, ha passat de ser un àngel salvador a transformar-se en el dimoni, atenint-nos a la percepció de la sempre esbiaixada opinió pública, que ja ha arribat a demanar el seu cap. I, potser, no és ni una cosa ni l'altra; o ho és tot.

La tríada de PSC, ERC i Ara Reus no volia que els primers assalts fossin de tempteig. Els plans de xoc demostraven que havien d'anar per feina per arranjar una localitat que, des de l'òrbita socialista, no es cansaren de definir com a «grisa». De la roja casaca insígnia de Guaita també penjaven unes lluents medalles per la consecució del RENATUReus i el concurs públic per a la construcció d'habitatges de protecció oficial a Mas Iglesias, encara que foren batalles lluitades abans de la seva arribada al tron. Una victòria és una victòria i s'ha de celebrar.

Amb el final de la treva, govern i oposició anaren a la guerra. Ja advertí l'emperador Marc Aureli que l'art de viure aparenta més una lluita que una dansa, i el de dirigir una ciutat no és distint. Guaita i el seu general d'Hisenda, Manel Muñoz, sabien que tocava prendre decisions impopulars. Les ordenances fiscals requerien sortir del congelador i actualitzar-se –a la inversa que la Ganxet Pintxo, que mantingué preu en l'edició de tardor tot i la pujada de la primavera–.

Eren conscients que rebrien les negatives de l'oposició i part de la població. I així fou. Quatre concentracions de protesta s'han succeït i qui sap quantes en queden. Però han sabut emprar la carta del canvi de sentit. L'increment dels impostos anirà acompanyat d'un pla d'inversions per al 2024 qualificat d'«històric». Indirectament, han postergat el debat perquè sigui en dotze mesos quan es valori si l'esforç ha tingut la seva recompensa.

Cal no oblidar que al costat del PSC hi ha ERC i Ara Reus. Amb Noemí Llauradó i Daniel Rubio com a cares visibles, han estat l'ase d'uns cops que arribaven per totes bandes. Junts, Vox, CUP i PP qüestionaven el seu silenci mediàtic –no replicaren fins a l'últim ple–. Guaita i Muñoz atacaren un anterior executiu que «es va fer càrrec només de pagar la hipoteca», com si els socis no n'haguessin format part. Però, de portes enfora, han demostrat compromís.

El discurs oficial és que han entès què s'havia fet malament i han après dels seus errors. O, com a mínim, com Agnese Amato i Gabriella Rossi a El paradís de les senyores, s'estan esforçant per mostrar cordialitat en públic i que la feina tiri endavant tot i les seves desavinences. Però si algú molesta massa, la telenovel·la italiana ensenya que sempre se'l pot enviar a Austràlia, com Riccardo Guarnieri sembla suggerir a Angela Barbieri. Carles Prats, sense nou Mercat del Carrilet, ha abandonat el vaixell.

150 dies ha tingut el nou govern per deixar palès el seu tarannà. Encara és d'hora per emetre una sentència, però sembla disposat a transformar Reus. I, si no ho aconsegueix, sempre quedaran les fotos de les xarxes socials.