Joan Reig: «M'he tret la por i em sento molt a gust a l'escenari, miro als ulls de la gent»

Arribes al final de la gira de 'Bagatzem'. Quin balanç en fas?

«Era una gira complicada, perquè hem prioritzat teatres, volíem una capsa negra perquè el públic estigués a l'aguait del que passa a l'escenari. Com que hi ha poesia i cançons, cal una mica de concentració per part de l'espectador. Això ha fet que potser no haguem treballat tant com ens hagués agradat, però Déu n'hi do, estem contents, fa dos anys que l'estem rodant».

I personalment?

«N'estic molt content, em sento molt a gust a l'escenari. Em feia una mica de por, perquè havia de recitar, però a poc a poc m'hi he anat trobant. Sempre m'ha agradat fer teatre… El text de vegades és dur, i veig com la gent es va emocionant a mesura que avança el recital. Això, com a intèrpret, és molt satisfactori. En altres coses que faig a la vida, toco, la gent balla, i ja està. Això és com un punt més, com tocar l'ànima. I amb els quatre músics que som, el Sergi Esteve, el Txabi Ábrego i el Sergi Carós i jo, hem aconseguit una comunió molt xula.

Amb aquests concerts surts de darrere la bateria i passes a primera línia. Necessitaves fer sentir la teva veu?

«Ja ho havia fet abans, amb Refugi ja era una mica això. El que passa és que amb ells fèiem versions de la cançó catalana, així que el material ja era de categoria. Després vaig fer un primer disc on em vaig posar al davant com a cantant, però era de Rock&roll, i la gent podia ballar. Ara, m'he tret bastant la por. Miro als ulls de la gent i em poso a recitar.

M'imagino que quan les cançons passen del paper a l'escenari fan el seu propi recorregut. Quina t'ha sorprès, o ha pres un camí que no t'esperaves?

«És veritat que les cançons creixen. Em passa amb una cosa amb Corvus, que no és de Bagatzem, però la fem perquè entra en la temàtica. Amb Els Pets la canta el Lluís, però ara, en fer-la jo, la interpretació és diferent. De vegades he de fer esforços per no emocionar-me, i em sembla que això, la gent, ho veu».

Quan vas presentar 'Bagatzem' vas explicar que necessitaves fer introspecció i treure la ràbia. Ja està fet?

«M'he tret aquells dolors, però a la vida sempre n'hi ha. Quan escric, acostumo a recórrer-hi, com a vàlvula d'escapament per a l'ànima. De vegades em pregunto per què no escric sobre altres coses, però és que no em motiven. M'agradaria escriure com Joan Miquel Oliver o Sisa, crear aquests mons tan bonics, però ho he provat i no soc jo, no soc creïble. També és terapèutic, i m'he adonat que ajudo a la gent, i això em satisfà. Però intentaré que, si faig un altre disc en solitari, hi hagi més cançons que, si no són alegres, ho siguin almenys una mica.

Com serà el concert de comiat al Bartrina?

«Farem Bagatzem tot sencer, amb alguna altra cançó de Dylan, Els Pets… Al final, acabo recitant una cançó dedicada a ma mare, que va morir fa uns anys. A partir d'aquí, venen els bisos. Jo sempre faig la broma dient que a la sortida hi ha un parell de psicòlegs, per si algú es vol tallar les venes, així que acabem ballant una mica i amb tres convidats: la Meritxell Cucurella-Jorba, la Meritxell Gené i el Jordi Gasion, El Fill del Mestre».

Això d'acomiadar-se d'un disc no deu ser fàcil. Com decideixes que ha arribat l'hora?

«Perquè ja tenim ganes de fer coses noves. Però no és del tot, si algú encara està interessat en que fem Bagatzem, ens ho pot demanar. És com aquell fill que fa divuit anys i marxa, però encara ve per casa de tant en tant».

Aquest desembre també us acomiadeu, amb Els Pets, del disc 1963. Quin fart de dir adeu.

«Sí, i l'any que ve no treballarem. Això ho fèiem molt als 90, treballàvem molt i després fèiem un any sabàtic. Estem preparant coses pel 25, però no sé si ho puc dir… em sembla que no, el Lluís em mata».