De l’hospital a l’hospitalitat

Fer un voluntariat. Aquesta va ser la proposta que es pronuncià en un sopar al mes de febrer. «Jo vinc amb tu», va respondre la metgessa de família Maribel Sánchez-Oro. Dit i fet. Cinc professionals de la salut de Reus i Cambrils van emprendre el passat octubre una aventura de divuit dies per Gadiack, al Senegal, un poblat d’unes 3.400 persones, a més de cent quilòmetres de la capital, Dakar. 

Anaven a donar un cop de mà al seu hospital i al doctor Saliou. Volien anar carregades de medicaments, però l’ONG amb què van gestionar el viatge els va recomanar que, primer, descobrissin quina era la realitat del municipi pel seu propi compte. Van arribar al centre sanitari de nit. «Era molt senzill, semblava que entraves al passat», relata Sánchez-Oro.

Un equipament «bàsic i rudimentari», humitats a les parets, una sala de parts amb un parell de matalassos, una vella llitera, granotes, oques, gallines i algun escarabat passejant-se per la consulta... El primer impacte va ser «espectacular». No es podia comparar amb res del seu bagatge professional. A Gadiack, la població ha de pagar la visita al metge —només és gratuïta per als primers anys de vida i per a majors de 65 anys— i, en cas de no tenir prou diners, els facultatius fien. Si a la farmàcia no hi ha la medicació receptada, han de desplaçar-se durant 40 o 50 minuts en carro per provar sort a una localitat veïna.

Era habitual atendre famílies per receptar suplements als infants quan se’ls detectaven signes de desnutrició. També van presenciar un part en què «la mare, a les poques hores, va prendre el bebè cap a casa, caminant, sense cap manifestació de malestar, cansament o dolor».

L’adaptació, reconeix la metgessa de família, va ser «complicada». A banda d’haver de maniobrar amb menys mitjans, es van trobar amb un mes calorós, amb temperatures que superaren els 30 graus i «un percentatge d’humitat molt alt». «Va ser dur físicament, per acostumar-te a la calor i al menjar, per estar suant tot el dia i haver de beure molta aigua, però també ho va ser emocionalment, perquè l’impacte va ser una barbaritat», recorda. 

Esperava trobar pobresa «i realment és el que ens vam trobar», però quedà marcada, sobretot, per l’actitud de la ciutadania. «La gent és superagraïda i, amb poc, viu contenta», expressa, tot afegint que esperava haver-se «impregnat» de la «teranga senegalesa», és a dir, de la seva hospitalitat.

Sánchez-Oro està convençuda que, tard o d’hora, «hi tornarem», si bé, abans de llançar-se de nou a l’aventura, preferiria tenir definit un projecte i viatjar amb un objectiu concret, com podria ser vacunar contra l’hepatitits la població d’una franja d’edat determinada. «Ara hem vist com estan, quines necessitats hi ha, i podem tornar amb un projecte i un objectiu concrets», conclou.