Magda Barceló: «Sovint, el problema que pensem que tenim no és el problema real»

El llibre explica els casos reals de dotze persones. De quina manera aquestes històries particulars ens poden ser útils a nosaltres, els lectors?

«El poeta siri Rumi deia que, si poséssim totes les nostres emocions en una taula, ens sorprendríem de veure com ens assemblem els uns als altres. Pensem que tot el que ens passa és especial, però tenim moltes similituds. La idea era compartir aquestes històries particulars per anar a buscar la universalitat a través dels aprenentatges».

Els problemes que tenim també són similars?

«Els problemes existencials de les persones tenen relació amb la pèrdua, la tirania, la mentida o l’engany, i una mala relació amb un mateix. Alguns són externs, coses que ens passen, com que ens enganyin o ens utilitzin, i altres són interns. Per exemple, una relació tòxica amb un mateix, o una manera d’interpretar la realitat que és esbiaixada. Això passa sovint, tenim una forma de conceptualitzar el que ens passa que perpetua el problema».

És el que en el llibre anomenes Homus cuentens, per com ens agrada muntar-nos la nostra pròpia història…

«Sí, som éssers narratius i necessitem històries per entendre la realitat, per donar un significat a allò que fem, i superar-nos. El problema ve quan aquestes històries ens limiten o són falses. Són històries que ens acaben convertint en víctimes, i aquesta idea és errònia, perquè sempre hi ha marge de maniobra. Això, i entrar en contacte amb la nostra pròpia responsabilitat, ens permet sortir d’aquestes narracions».

Un dels capítols parla d’un home que et ve a veure perquè vol canviar de feina. Però a les sessions us adoneu que, en realitat, hi ha moltes altres coses. Passa sovint, això?

«Passa sovint que el problema que pensem que tenim, no és el problema real, sinó la punta de l’iceberg. En aquest cas concret, aquesta persona tenia unes ferides per relacions anteriors que li feien tenir una actitud cap a les dones (la cap, la mare, la germana…) que el portaven a tenir conflictes. A més de tenir una relació molt exigent amb ell mateix».

Al llibre expliques també que el coaching té un format de principi i final, i que el final no és un punt d’arribada. Com es treballa, a les sessions?

«El coaching és un viatge que té una durada de sis mesos a un any. Amb la persona mirem quin és el destí en funció del que ella planteja i del meu bagatge com a coach. Hi ha un propòsit, que té relació a la manera com aquella persona veurà la vida quan s’acabi el programa. Entrarem amb una actitud de vida i en sortirem amb una altra, com si s’hagués canviat les ulleres».

Al teu manual acabes cada capítol amb una pregunta que interpel·la al lector. Per què?

«La meva intenció és compartir la feina, obrir una porta. Si pregunto, per exemple, Quina emoció no em permeto sentir?, busco que el lector posi el focus en allò i faci un petit treball de consciència».

També acompanyes cada història d’un poema.

«La poesia té la capacitat de travessar les barreres que ens posem per no sentir, aconsegueix tocar-nos. I, després, hi ha poemes que tenen la capacitat de transmetre grans veritats. Era una cosa que tenia moltes ganes de fer, això de casar històries i poesia.

De la teva experiència com a coach, quins trets creus que ens defineixen, com a societat?

«Primer, el de sentir-nos víctimes de les circumstàncies. També hi ha un cert narcisisme, el posar-nos al centre de la vida, però mal aplicat, d’una manera gairebé infantil. Hauríem de tenir una bona relació amb nosaltres mateixos i tractar-nos com a persones que apreciem i respectem. També hi ha solitud, penso que molt vinculada a la revolució digital i a la COVID, i una narrativa social i cultural d’angoixa pel planeta. D’alguna manera, la intenció del llibre és demostrar que les nostres vides tenen sentit, que no importa quantes vegades ens equivoquem, o com de perduts estem. Sempre podem tornar a començar, donar un nou sentit i ser feliços».