Lau Noah: «En cada cançó som dos músics el més a prop possible i mirant-nos als ulls»

Vas marxar a Nova York fa deu anys. Com és tornar a Reus?

«Això de no ser mai en cap lloc més de dues setmanes a causa de les gires comença a formar part de la meva vida. Però tornar a Reus amb la meva família vol dir tenir, per primera vegada, algú que es cuida de mi, després de tants anys cuidant de mi mateixa».

Expliques que en el teu treball A dos has pogut fer duets amb els teus músics preferits de tot el planeta. Com ho has fet possible?

«Doncs va ser bastant més precari del que pot semblar. Vaig escriure les cançons i, quan les vaig tenir, vaig pensar que seria increïble cantar-les amb aquestes persones. L’any 2020 vaig publicar vídeos meus a les xarxes, i tota aquesta gent m’havia vist tocant. No vaig enviar cap missatge a ningú que no em conegués, encara que fes poc que ens coneguéssim. Després, penso que la meva música té prou qualitat perquè a ells els valgués la pena».

Amb tots hi ha una connexió enorme.

«El focus del disc és aquesta connexió, la de dos músics cantant el més a prop possible l’un de l’altre, en directe, i mirant-se als ulls. Havia de tenir aquesta connexió, la música no era suficient».

També assegures que havia de ser un pont entre els teus dos mons. Quins són?

«Per a mi era important fer un disc meitat en castellà i meitat en anglès, per unir els dos mons que m’han fet qui soc. Em vaig traslladar a Nova York als 19 anys i n’hi vaig estar 10, dels 20 als 30. Aquesta és una edat molt important en la vida d’una persona. A més, viure allà és tan intens, que tinc la sensació que hi he passat mitja vida. Per això vaig escollir músics que estiguessin en el punt més àlgid de la música hispanoparlant i anglosaxona».

Imagino que, quan et poses a cantar amb algun d’aquests artistes, les teves cançons es van transformant…

«Sí, un bon exemple és Libertad, que vaig gravar amb Jorge Drexler. Ell tenia un parell d’hores un dia de juny entre gires, abans d’agafar un avió cap a Guatemala. Jo l’havia escrit molt més ràpida de com és ara, però el fet que el Jorge se l’hagués d’aprendre al moment va fer que la disminuíssim moltíssim de tempo. I va acabar sent una balada llarga, intensa i molt més lànguida. A més, jo tenia la idea de fer harmonies, però ell em va proposar cantar-la junts. I com que es va gravar tan lenta, al final vaig acabar incorporant un quartet de corda, fet que tampoc estava previst».

Quan compons, escrius a raig o saps on vols anar?

«Depèn. En cançons com les d’aquest disc, escric a raig, i pot sortir d’una melodia, d’una paraula… I les peces una mica més complexes requereixen un procés amb més consciència. Però la major part de vegades surten de sobte, com un constipat o un enamorament».

Has estat telonera de Ben Folds. Com et va arribar la proposta i com ho has viscut?

«Tot va ser perquè els seus promotors van veure un concert on feia de telonera, que es va acabar amb el públic ovacionant-me dempeus. Em van proposar obrir els seus concerts en una gira per la Gran Bretanya i Europa, i va ser impressionant tocar en auditoris amb tres, quatre o cinc mil persones, o al Royal Albert Hall. Però a la meitat de la gira es van cancel·lar els nou concerts d’Europa. Com que ja tenia els bitllets comprats, vaig fer una publicació a Instagram oferint-me per tocar, i en tres dies vaig lligar una gira de quinze concerts. Va ser meravellós, perquè, a més, la gent va venir a veure’m només a mi».

En molt poc temps has aconseguit un gran reconeixement a escala internacional. Què creus que defineix la teva carrera musical?

«Primer, una fe fervent en què tot aniria bé. I això no té res a veure amb la música, sinó amb el sentit general de la vida. Jo no vaig marxar a Nova York per fer carrera musical, vaig estar molt de temps treballant de cangur, de cambrera, passejant gossos… Però vaig trobar una comunitat de persones amb el mateix fervor que jo. La meva carrera ha sigut fruit de la fe i de la connexió amb gent afí, cosa que em faltava aquí».