«El ‘true crime’ ens agrada perquè ens converteix en detectius de sofà»

— A través de casos reals, ens expliques com és la feina que fa Narcís Bardalet, metge forense. El descrius com una barreja de Grissom i Colombo. Per què?

— Avui els forenses disposen d’una tecnologia revolucionària per fer parlar els morts. D’aquí la menció a Grissom. Però la ciència no ho resol tot, i sovint l’observació i l’instint són clau. Per això parlo del Colombo, aquell detectiu que sabia camuflar-se amb l’entorn i que sempre tenia el radar posat. Bardalet és capaç d’envoltar-se de gent de totes les classes socials sense sentir-se incòmode. És com un camaleó.

— Parlant de l’observació i l’instint… Al llibre descrius diversos casos on van ser clau per trobar els culpables.

— Sí. En el cas del segrest d’Isidre Plana, per exemple, la intuïció d’en Narcís és determinant per descobrir que l’incendi d’un cotxe a Vallgorguina, en què han mort els dos ocupants, no ha estat fortuït, sinó que algú els ha volgut silenciar prèviament. O, en el cas de la gitana del barri del Bon Pastor, l’actitud de tenir sempre les antenes connectades i de fer preguntes, fins i tot sabent les respostes, li permet descobrir a una còmplice de l’assassinat… molts anys després del succés.

— I, tot i així, hi ha crims que queden sense resoldre. Com ho viuen els equips d’investigació i forenses, quan passa una cosa així?

— Doncs amb molta frustració. Un exemple paradigmàtic és el cas de l’assassinat d’una model a l’Estartit. Tothom està convençut de saber qui és el culpable, però el cas s’ha de tancar perquè no hi ha proves concloents. Els jutges han de ser equànimes, no es poden guiar per fílies i fòbies. Anys després, l’aparició de la tècnica de l’ADN permet reobrir-lo.

— Explica’m com va ser la cuina d’aquest llibre: et vas entrevistar amb Bardalet, vas tenir accés a informes, vas presenciar alguna sessió forense…?

— Tot… menys presenciar una autòpsia! Les investigacions han estat reconstruïdes a partir de la memòria i de l’agenda d’en Bardalet, però també gràcies a les sentències judicials, les anàlisis psiquiàtriques, a l’hemeroteca, a les entrevistes a guàrdies civils, mossos, jutges, forenses, funeraris... Tot plegat, passat pel sedàs literari.

— Expliques el cas de l’assassinat de Maria Rosa Pou, que va succeir aquí a Vilafortuny, el 1984. Es va trobar el culpable, però no una explicació per al crim tan brutal. Com es va concloure?

— El culpable va ser condemnat a vint-i-un anys de presó per un delicte d’assassinat amb traïdoria i amb l’atenuant d’alienació mental incompleta. Com que el seu pare havia estat durant molts anys jutge de la demarcació tarragonina, es va considerar més prudent recloure’l a la presó de Figueres que en un centre penitenciari més proper. Per aquests designis de la justícia, va ser Bardalet qui li va haver de fer un examen exhaustiu i va arribar a la conclusió que la va matar sense cap motiu.

— Et vas avançar a l’èxit a casa nostra del True crime. Per què creus que ens fascina tant aquest gènere?

— Crec que, sobretot, per dos motius. Primer, perquè tant el True crime com la novel·la negra fan disparar la nostra adrenalina i ens permeten experimentar sensacions de perill sense perill. I, segon, perquè a molts ens agradar fer de detectius de sofà i intentar descobrir l’entrellat d’un misteri.

— A l’epíleg, Bardalet explica que la seva feina l’ha fet apreciar més la vida, variar l’escala de valors i fins i tot creure en Déu. A quina conclusió personal vas arribar tu, després d’escriure aquest llibre?

— A mi m’ha fet reflexionar sobre la fragilitat de la vida i el fàcil que és morir, i sobre els impulsos, sovint inexplicables, que ens poden conduir a fer una barbaritat.

— Aquest llibre relata casos reals, però hi poses la teva dosi literària. No has pensat a fer el pas a la novel·la negra?

— Doncs sí! Justament la meva primera novel·la, No et refiïs dels teus records (editorial Columna) es publicarà el 7 de febrer. I en Bardalet –convertit en personatge de ficció– hi farà un breu cameo.