Escapar de casa buscant un futur

Moha Traoré, de 29 anys, és cuiner a la Crêperie Kenavo de Reus. És l’artífex de dues galettes solidàries especials: una elaborada amb ocra, gambes i cigrons i l’altra, amb albergínia i vedella. Estava estudiant castellà al Mas Carandell quan, a través de Reus Refugi, li van proposar reunir-se amb la propietària de la creperia, Bénédicte Ronco, qui estava buscant un nou xef. 

L’endemà de l’entrevista, Traoré va rebre el permís de treball. Originari de Mali, feia tan sols uns mesos que era a Espanya. Havia arribat el 2018 a les costes de Màlaga i el van enviar a la capital del Baix Camp. Culminava així un recorregut de més de dos anys, a peu, en autobús i en pastera, en la cerca d’un futur digne. «Allí no hi ha futur, he estat dos anys treballant a Algèria i sento que he perdut el temps», recorda.

Traoré va marxar de casa per un desengany amorós. «Un dia em van fallar», afirma. Ell treballava de paleta. La seva parella, després de cinc anys de relació, va deixar-lo per anar-se’n amb un home amb major poder adquisitiu. «Per solucionar aquest problema, jo també he de marxar», va pensar. Va fer les maletes i va fugir sense dir-ho a ningú: ni al pare, ni a la mare. «No ho haurien volgut», assegura.

La primera parada, des de Bamako, va ser Gao, a l’est del país. En el viatge amb autobús, va conèixer dos homes. Ells s’encarregarien de buscar algú que els ajudés a travessar la frontera septentrional, cap a Algèria, mentre Traoré es quedaria a un allotjament vigilant les pertinences. No sabia que l’acabarien traint: acordaren amb un tercer que passarien només ells dos al nord. Traoré se separà i aconseguí arribar pel seu compte a El-khalil, un poblat a tocar del nou país. No tenia diners: els havia deixat tots als primers milicians amb qui es topà. La fortuna, però, el somrigué: va conèixer una dona de la seva regió que l’alimentà i li oferí un sostre sota el qual dormir.

En arribar a Algèria, va començar a treballar de paleta i la comunió entre els treballadors l’obligà a aprendre a cuinar. «Em va tocar i em va acabar agradant», explica. A Mali, només entrava en una cuina per beure aigua. Va estar-hi dos anys, però «no tenia drets». Els tripijocs del cap d’obra, que va anar a denunciar la situació d’irregularitat de la plantilla una vegada havien acabat les tasques de construcció, van fer que prengués la irreversible decisió de reprendre el camí i intentar arribar a Espanya.

Al segon intent trepitjà el Marroc. El futur l’esperava en l’horitzó, però també la desil·lusió. Va pagar perquè l’ajudessin a creuar l’estret de Gibraltar; el seu salvador «es va menjar els diners». Traoré explicà la seva situació a un ciutadà de Costa d’Ivori, qui s’oferí a prestar-li diners per travessar el mar i, quan trobés feina, ja saldaria el deute. Trobaren unes persones que volien enviar dos grups a la península Ibèrica en pastera: un amb 45 homes i dones i un altre amb 55. 

Traoré havia d’anar en el primer vaixell, però, a última hora, es va decidir que havia de desembarcar i esperar una mica més. «Els del primer grup, van morir tots a l’aigua», recorda. El segon bot semblava condemnat a un idèntic desenllaç: es quedà sense gasolina. «Tothom estava plorant i pensava que moriríem», expressa Traoré. No tenia por, assegura. El cor el traïa. Salvament Marítim els rescatà. Finalment, va poder trepitjar Màlaga. Vuit anys més tard, Traoré tornarà, aviat, a Mali. Serà la primera vegada que hi vagi després de l’aventura i el primer cop que pugi a un avió. «Tinc moltes ganes de veure la meva mare», conclou.