Ni la pluja aigualeix l’anhelat retrobament

Eugeni Biosca se sincerava: «Del temps, estem pendents d’això». Hores abans que la Solemne Processó de l’Amargura completés les seves primeres passes —cortesia dels Armats de la Sang—, el president de la Confraria de Sant Tomàs d’Aquino havia constatat que, si mirava amunt, ja no contemplava el color blau celeste: l’envoltaven tonalitats de gris cada vegada més fosques. Els pitjors presagis amenaçaven a convertir-se en una realitat quan, dues hores abans de recuperar el tradicional i ensems enyorat recorregut, els primers ruixats aspergiren Reus. S’havia de prendre una decisió. Tocat el primer quart de 7 de la tarda, es conegué el veredicte final: la programació continuava endavant. Ho feia sense cap canvi.

Anys s’havien succeït sense que es pogués presenciar una de les imatges més emotives de la Processó de l’Amargura; la pandèmia i les obres del raval de Santa Anna ho impediren en les darreres ocasions. Ahir, però, res ni ningú podia impedir que la Verge de l’Amargura i el pas El petó de Judes es retrobessin a la plaça de Prim davant la mirada de centenars de curiosos, inclosos l’impertèrrit general i el seu cavall. La pluja tampoc s’atreví a interrompre l’emotiu moment; el respectà i cap gota caure deixà.

Els feligresos, una hora abans de l’encreuament de camins, dubtaven que l’instant que anhelaven presenciar pogués succeir. Atemorits pel xim-xim, arribaven amb comptagotes a la Parròquia de Sant Joan per venerar la Verge de l’Amargura. Fou el vigorós caminar dels Timbalers de Calanda, amb baquetes a la mà i reprimint els impulsos d’iniciar el repertori, que donaren el senyal inconfusible que la processó s’anava a començar i, també, a acabar. A la plaça de Prim, la gent començava a acumular-se. Qualsevol indret era bo si permetia tenir camp de visió: a primera fila, de puntetes, enfilat en un fanal, pujat als marges de l’entrada al pàrquing o a collibè. Tothom es posà ferm amb l’arribada de la cohort romana, que es dirigia a guiar la Verge de l’Amargura.

En paral·lel, a la plaça de la Puríssima Sang, els cossos de seguretat s’afanyaven a tancar l’accés de vehicles i Els Estudiants eren rodejats per desenes de congregants. El so de la corneta marcà el primer vaivé dels armats. Ja devien somiar a trepitjar, per fi, el raval Santa Anna, amb aspecte renovat. Endarrere avançava El petó de Judes. Els tabals i el dringar de les armadures trencaven el tens i respectuós silenci imperant.

Els armats que custodiaven la Verge de l’Amargura foren els primers a presentar-se a la plaça de Prim. Poc hagueren d’esperar per reunir-se amb els seus companys. Eren dos els passos que havien de protegir i tocava canviar de formació: en fila de quatre. Les confraries i els passos els succeïren i, feia estona, retronava pel carrer Llovera l’acció dels Timbalers de Calanda. En personar-se en la confluència dels dos trajectes, l’estupefacció fou generalitzada: costava creure la coordinació amb què tocaven i l’aguant dels seus músculs. Una tabalera júnior captava l’admiració i les moixaines verbals dels assistents. Quan la representació de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa girà cap al raval de Jesús, els curiosos es disgregararen a l’instant. Alguns corregueren cap a la Parròquia de Sant Francesc per presenciar els últims compassos de passos i timbals.