Cori Sánchez: «El diagnòstic d’Alzheimer s’hauria de fer al més aviat possible per poder intervenir i retardar el procés»

Com ha evolucionat l’entitat en aquests anys?

«Fa 25 anys que vam començar i no ens podem ni creure com ha evolucionat. Al principi, no hi havia res a Reus que parlés sobre aquest trastorn. Ningú t’explicava què era. Aleshores, tres famílies afectades es van assabentar que a Barcelona hi havia un projecte per ajudar les persones amb familiars amb la malaltia. Van decidir, per separat, anar a Barcelona per veure què podien aprendre. Allí van veure que es podrien ajuntar. En aquell temps, anaven perdudes, però, a poc a poc, l’entitat es va anar fent gran. Jo, per exemple, vaig arribar a l’associació fa nou anys, quan al meu marit li van detectar Alzheimer, i em vaig trobar un mecanisme d’ajuda tant per a ell com per als familiars i cuidadors. Li faltaven les paraules i quan un dia va dir que no sabia on anar, el vam portar al metge de capçalera i ens va comentar que no era res, que era jove, que era estrès i que ens esperéssim. ‘Sé que aquí hi ha alguna cosa’, vaig pensar. El vam enviar al neuròleg i ens van donar a conèixer l’associació».

Quan li van parlar per primera vegada de l’Alzheimer, què va pensar?

«Va ser un abans i un després. Recordaré tota la vida aquell despatx. Ens vam mirar el meu fill i jo i ens pensàvem que, l’endemà, el meu marit no ens coneixeria. No sabíem res. Costa d’assimilar i, a poc a poc, vas aprenent, però què passa amb un malalt d’Alzheimer? Que mai no és un dia igual. Van desaprenent. És molt important que el cuidador estigui ben assessorat, perquè si no està bé, no pot cuidar. I la informació. Abans feia més por, més vergonya. Donar visibilitat i normalitat a aquesta malaltia és molt important. Sempre diem que no tinguin por de venir a preguntar, que com més se sàpiga, millor; que si detectem més aviat, millor».

Avui dia, l’Alzheimer és una malaltia que a tothom li sona, però un cop es té el diagnòstic, què?

«I ja costa arribar al diagnòstic, aquest és el problema, perquè encara que sí que la sanitat pública s’està ampliant i s’estan obrint noves unitats de detecció, no és suficient i encara hi ha la cultura que els problemes cognitius de memòria estan associats a l’edat. Falta la consciència de dir ‘no, si hi ha problemes cognitius, vol dir que hi ha alguna cosa més enllà i s’ha d’investigar, fer proves i derivar’. El diagnòstic s’hauria de fer abans, al més aviat possible, per poder intervenir i retardar el procés de la malaltia».

Com més aviat es detecti, abans es pot començar a entrenar el cervell?

«Fins i tot tenim tallers d’entrenament cognitiu per a persones sense alteracions cognitives, com a prevenció, per crear més xarxa neuronal, més reserva cognitiva, i, així, poder prevenir que aparegui la simptomatologia».

Si al final acabés afectant l’Alzheimer, tardaria més a manifestar-se.

«Sí, el curs aniria més lent».

Quins serveis ofereixen?

«Tenim el programa Lerín Neurocognitive. Tenim teràpies de l’àrea cognitiva, de l’àrea físic-funcional i de l’àrea emocional. Sobretot es treballen teràpies emocionals, perquè des que un dia et diagnostiquen Alzheimer, ho acceptes i va avançant la malaltia, hi ha un procés de dol, no només per a la persona usuària, sinó també per als familiars i cuidadors. També es fa un acompanyament al familiar i cuidador».

És important treballar la part emocional?

«És molt important, tant o més que la part cognitiva. Els éssers humans som éssers d’hàbits i si ens habituem a tenir emocions negatives constantment, això afectarà la nostra forma de pensar i ens sentirem pitjor. Estimulant les emocions positives, amb activitats que facin créixer l’autoestima, la persona tindrà predisposició a pensar de forma més positiva».

Quina és la missió de l’associació avui dia?

«Continuar avançant, ajudant i donant suport no solament als usuaris, sinó també als familiars, als cuidadors i als treballadors. Tenim un servei gratuït, que són les primeres consultes, i també una campanya de revisió cognitiva que fem cada any».