Entrevista
Gemma Balagué: «Com de gran pot arribar a ser el dolor d’una mort tan petita?»
L’escriptora del llibre ‘Una mort petita’, dedicat al dol perinatal, va oferir una xerrada al Cementiri General de Reus
En quin moment veus necessari plasmar en un llibre un tema com el del dol perinatal?
«Hi ha diversos moments. El principal va ser després d’haver patit la mort del meu fill a meitat de gestació. Vaig tornar a sortir al carrer i vaig veure que la gent no sabia com dirigir-se a mi. Hi havia una manca de patrons de conducta davant d’aquest dol, que és diferent als dols que estem acostumats perquè és un dol molt silenciat i inesperat. Així que vaig pensar que s’havia de fer més pedagogia».
Per què davant d’una mort sabem com actuar i en el cas del dol perinatal ens falta aquest protocol?
«Fa molts anys que és un dol molt silenciat i les mateixes dones ens hem autocensurat. Per exemple, no diem que estem embarassades fins als tres mesos, per si de cas el perdem. A més, és una persona de la qual no tens record, normalment ens agafem molt als records durant el dol, i com a molt l’has imaginat. Aleshores, la gent no ha establert cap vincle, però la mare si perquè el té a dins i comparteix totes les hormones i la sang. Però, per exemple, el pare viu molt diferent un dol perinatal, perquè no ha tingut les mateixes vivències. La meva parella va plorar molt i va estar molt trist durant molt de temps, però no és el mateix».
El concepte de dol perinatal és molt recent, però en realitat és una cosa que ha passat sempre. Per què ara en parlem?
«Aquest silenci es comença a trencar quan les dones se senten valentes per expressar el seu dolor. Aleshores, tornem a culturitzar la mort que ha sigut tan llunyana durant tant de temps. L’esperança de vida ha canviat molt i ara la mort és un problema que s’ha de combatre. Abans, quan es moria un fill, era una cosa natural. Però en realitat són moltes les dones que perden el fill, ja que actualment un de cada quatre embarassos no acaben amb un nadó viu. També crec que a l’haver-hi cada vegada més infertilitat es un tema més recurrent, perquè tenir els fills sent més gran ho fa més difícil».
Com d’important és que cementiris, com el de Reus, tinguin espais per a aquestes ‘petites persones’?
«És molt important, perquè el que ens ajuda a superar el dol són els rituals i el comiat. Moltes dones no poden veure els cossos dels seus fills o elles mateixes es neguen a veure’l per la pena que els hi farà. I jo també reivindico poder tenir un espai físic on poder enterrar-lo. Jo en el meu cas, com que no arribava als 180 dies em vaig poder emportar el cos. El vaig poder enterrar al bosc, vaig col·locar una olivera damunt i això m’està servint molt. Poder anar allí cada dos o tres dies, parlar-li, cantar-li o simplement estar allí envoltada de natura».
Comentaves que la mort és un tabú, com afecta això al dol perinatal?
«La mort ens fa mal i l’evitem. Vivim en una societat en què tot ha de ser bonic i instagramejable i tot el que ens fa mal ho evitem perquè no estem acostumats a aguantar el dolor perquè hi ha pastilles per a tot. Jo estic de baixa i m’ha costat no tornar a treballar, donar-me el permís d’estar malament. Perquè el penses que si treballes pensaràs en altres coses, et passarà més ràpid i l’únic que fas és posposar-ho i al cap d’un temps sorgeix en forma de malaltia. I això és culpa d’una societat capitalista, consumista i que ens fa anar a tots de pressa. Produir i no mirar cap a dins, només estar de cara a fora».
La mort pot ser petita, però pel que veig les conseqüències no ho són.
«Hi ha un moment en el qual em pregunto: ‘Com de gran pot arribar a ser el dolor d’una mort tan petita?’. Jo, per exemple, vaig patir la mort d’una mare i és molt dolorós, però és que el fill el portes a dins i et canvia la vida. Fins i tot, et crea una crisi d’identitat perquè et preguntes si ets mare o no. És inevitable que et transformi i no tenim una paraula com ‘vidu’ o ‘orfe’ quan tens un fill mort».
Què creus que s’ha de canviar en l’àmbit legal o administratiu?
«Has de poder registrar el teu fill tingui quatre mesos o sis, quina diferència hi ha al final? El topall està en 180 dies, però s’hauria de treure. També, per exemple, està el tema de la baixa, perquè a mi em donen només tres dies per dol perinatal. Tu creus que s’ha mort el meu fill i només haig de tenir tres dies per passar el dol? Al final tens més dies lliures per casar-te que perquè es mori el teu fill. És molt injust. Aleshores, hem de demanar baixa per ansietat o depressió, que és una cosa que s’agafa la gent quan té problemes de salut mental. Però això no és un problema de salut mental, és un dol».
Cicle d’activitats Primavera al Cementiri General de Reus
Et pot interessar:
Camp de Tarragona
Creixell inaugura un espai en memòria dels infants no nascuts o morts al néixer
Redacció